dimarts, 24 de novembre de 2020

Un retrat d'urgència de Francesc Bernàcer

Entre moltes de les accepcions de l’adjectiu “clàssic” hi ha una que ve a ser sinònima de “digne d’admiració i d’imitació”. Francesc Bernàcer és un clàssic de dalt a baix. Tots els que vam tindre la fortuna de conviure amb ell, acabàrem admirant la seua personalitat íntegra i el profund coneixement de la cultura no entesa com una pura entelèquia sinó com la millor forma d’entendre la vida. Per això era digne d’imitació com a model de ciutadà capaç de combinar el cultiu més rigorós de l’intel·lecte amb l’exercici de la solidaritat a peu de carrer.

Francesc Bernàcer fou un humanista en temps que sacralitzen la idolatria cibernètica. “Humanista” en el més pur sentit etimològic. “Humanista” ve d’homo i aquesta d’humus, que significa “terra”. Humanista, doncs, és tot aquell per al qual l’home –ésser nascut de la terra– és el centre de totes les coses i que entén la cultura com una clau que obri la closca de la realitat i ens permet dotar-la de sentit.

Francesc Bernàcer sabia llatí. Aquesta frase feta suggereix el domini d’un univers lingüístic d’elevada complexitat i alhora garanteix la capacitat per aplicar aquesta destresa a altres àmbits. La intel·ligència ràpida, la ironia, l’agilitat per a lligar temes… tot plegat era el profit que el llatí li aportava en el dia a dia.

Els que vam tindre la fortuna de compartir els seus anys d’ensenyament a l’IES Pare Vitòria som testimonis del seu mestratge i de la seua bonhomia, pròpies d’un clàssic, d’un humanista a qui el domini del llatí li permetia una elevada –i això que ell ja era ben alt– perspectiva del món que el voltava. Ja ho havia demostrat en la direció del Centre Cultural d’Alcoi entre 1983 i 1986 –puc donar-ne bona fe perquè jo el vaig succeir en el càrrec.

Tornem al principi, Francesc Bernàcer era un clàssic, digne d’admiració i imitació.

Tots n’admiràvem l’habilitat per mantindre una conversa brillant però no presumptuosa, el seu domini de la literatura sense pecar d’exhibicionista, la seu poesia en castellà i català i una personalitat construïda a prova d’un món reflectit en uns versos de Machado que ell solia citar sovint: “¡Qué difícil es / cuando todo baja / no bajar también!”.

Ara caldria que l’imitàrem en la seua coherència, en la seua curiositat intel·lectual, en el seu humanisme i, sobretot, en el seu humor. Em venen al cap els versos on Anquises, en trobar-se amb Eneas, que ha baixat a l’inframón a buscar-lo després de moltes penalitats, el reconforta dient-li: “Vicit iter durum pietas”, la pietat ha vençut el dur viatge.


JORDI BOTELLA, Alcoi 23 de novembre de 2020 



[Paco Bernàcer en la presentació d'El pes de les ales, XXX premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, al Club d'Amics de la UNESCO el dissabte 23 de març de 2013.]

Cap comentari: