dimecres, de desembre 07, 2005

Joan Antoni Climent

Ha mort l'amic Fullana, estimat per tots i totes els qui el vam conéixer. Us copiem un text que ha escrit Jordi Botella en la seua memòria.

ELEGIA


(A Alcoi, el seu poble i el nostre, se’ns ha mort com el foc Joan Antoni Climent
Fullana amb qui tant estimàvem)



Jo vull ser plorant el braç on et penjaves, company de molts anys. Tan prompte te n’has anat que hui et trobaran a faltar les oliveres de Muro i l’asfalt de l’Alameda; els cronopis de Cortázar i la bicicleta des d’on xerràvem de poesia en qualsevol cantonada; el somriure d’Adela que t’acompanya des del batxillerat al “Pare Vitòria” i els ulls de bellesa asiàtica dels teus fills; el bastó d’home savi i el silenci que havies triat des de feia temps.
Tant dolor se’ns concentra aquest matí d’hivern que per doldre’ns ens dol tot el cos. Un colp fred, com la lenta ganivetada d’un adversari covard, t’ha tombat. Has mantés, però, la mateixa dignitat que aquell heroi de Borges que a l’hora de morir diu : “Tápenme la cara”. I és que per a nosaltres tens la malenconia i el coratge dels herois – i amb tu tota la teua família- que no els val el dolor com a redempció. Per això són herois. I tu ja ho eres, tot un heroi, quan jugaves a futbol al Barranquet amb les teues cames de fil d’aram; o fugíem de la Policia Armada en gener del 76 per la Plaça de Bous de València ; o cremaves totes les naus a canvi d’un amor total.
Tornaràs, Fullana. Els valents com tu sempre tornen. En bicicleta o en bastó. Tornaràs amb el teu rostre esmolat de mosqueter francés i l’esguard clar d’un murer noble. I jo t’esperaré en qualsevol cantonada per a mamprendre la conversa que sempre deixàvem a mitges en els últims trenta anys: la victòria de la poesia contra la mesquinesa.
Tornaràs, Fullana. Els poetes com tu sempre tornen. Sempre a la recerca d’una veritat tant fosca com els plisplais que ens emboiregaren moltes nits de l’adolescència. Penja’t del meu braç, amic, i torna ara recitant a tota veu els teus versos:

m’és tot sagrat i al mateix temps profà,
sense miraments¡ i jo em sent el guerrer,
sense sentiments, pagat per a dur la victòria.

4 comentaris:

Mercè Climent ha dit...

Són una de les filles de Joan Climent. Vull agrair-te aquest escrit que tant m'emociona. Ja l'havia llegit al Ciudad i casualitats de la vida hui l'he trobat de bell nou en aquest blog. Plena de llàgrimes i d'agraïment rep una cprdial salutació i dóna-li records a la terra que compartim, però que jo ja quasi no trepitge. De nou, gràcies.

Begonya ha dit...

Gràcies per les teues paraules, mercè, que donen més sentit a aquest raconet. Una abraçada!

Àgueda Climent ha dit...

Hola, sóc Àgueda Climent, la major de Fullana. Volia donar-li les gràcies a Jordi Botella per el text tant màgic i emocionant que ha fet de el nostre pare. Sempre el tindrem en el nostres pensaments. Gràcies de nou a Botella, perquè ell sap que els valents sempre estaràn. Saluds als de la meva terra que tant anyore i duc dins del meu cor, dins de les pincellades dels meus quadres amb tanta passió.

Joana Climent i Payà ha dit...

Bè jo sóc Joana, orgullosa de dur el nom del meu pare,Joan Climent. Gràcies Jordi pel petit homenatge a mon pare amb aquest escrit, sérem pocs, però bons qui estimavem amb el cor obert a mon pare i téns raó quan digueres que mon pare era com un germà per tu, perquè ell parlava de tu com si ho fores.