dimecres, de desembre 21, 2005

Detesto l'infinit


Detesto l'infinit,
és massa llarg i ample,
però m'agrada perquè el trobo fet
un vuit tombat de panxa enlaire,
com un escarabat vençut injustament
per la física.

Detesto l'infinit, no sona a pluja
ni a cargol de mar ni a vent ni a campana ni a ocell
matiner: sempre m'ha fet por,
la por perfecta,
el clos d'on vaig sortir
vestit de rosa.

Màrius Sampere Passerell
Jerarquies, ed. Proa 2003

2 comentaris:

Joanaina ha dit...

http://intuicio.blogspot.com/2005/12/amb-tu-sento-el-nus-de-linfinit.html
Doncs a mi m'agrada...

Beg ha dit...

I a mi també, i al poeta. Era una manera d'iniciar l'hivern, aquesta mena de camí vers l'infinit. Salut!