Empar Sáez, Dona i ocell.
XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi.
Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm.
108, Paiporta, 2014.
EL
TRÀNSIT DELS OCELLS
El
títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença,
1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que
presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però
per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i
rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta,
el títol té vida pròpia i independent en el mar (més
apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment
dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de
l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en
el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té
el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc
frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la
tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present,
a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és
identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i
casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la
llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment
que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre
les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous
horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques,
imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles,
n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de
significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una
experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que
aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de
Dona i ocell se
sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes
exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i
despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.
Ultra
aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la
realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny,
entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la
relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia
immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”;
“Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen
els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues
al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers
poemes de la primera part, Estances d'aire,
assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un
cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per
estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”),
un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la
possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com
la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant
que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible
l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària /
en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla
suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on
la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només
els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de
contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres
nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor,
/ de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la
buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit,
el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol
/ en la llum perenne de l'arbre”.
Aquest
primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs
col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos,
ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales
enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències
universals però recorregut amb la força i la veritat de
l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la
seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en
espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada
distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són
algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en
cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix
llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i
saviesa.
[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]
