dimecres, 4 de maig de 2022

A escoti. Raó d'uns premis

 

Al País Valencià, deia Fuster no sé on, tot o gairebé tot és poble. La fórmula val o valdria per a societat civil: al País Valencià tot, o gairebé tot, és –o era– societat civil. Amb un estat que naturalment i secularment ens ha sigut hostil, o poc amic, o indiferent en el millor dels casos, no hem tingut més remei que espavilar-nos. Potser aquesta és una característica que ens distingeix nítidament de l'Espanya subvencionada, de la de "Vuelva usted mañana", de la del "¿qué hay de lo mío?", de la de la "sopa boba" més o menys oficial, més o menys arbitrària. Alcoi no n'és cap excepció, és més, si ens atenem a la història fins almenys el final de la dictadura franquista –eixa que, com ara sabem, mai no acaba d'acabar– n'és un cas paradigmàtic. Els greuges i memorials, les intrigues i gestions dels patricis tèxtils, les iniciatives ciutadanes per a la millora de les condicions de la vida social dels alcoians, es perden en fulls esgrogueïts pels temps i foscos lligalls custodiats en els arxius municipals. Després del Petroli, l'estiu de 1873, que tan poc agradà a Engels, les autoritats politicomilitars que havien ofegat la revolta dels internacionalistes van decidir, per evitar en el futur temptacions similars, construir a Alcoi la caserna que albergaria el Regiment Biscaia 21 (en castellà, és clar). I qui es pensen que va pagar aquella gran idea? El poble d'Alcoi, òbviament, i a escoti, que és l'expressió local que significa que d'alguna despesa comuna cada u en paga la seua part alíquota. Els ponts que naixien amb la ciutat que s'eixamplava, les màquines que movien la indústria local i que s'havien de renovar, les mutualitats i assegurances que havien de procurar una millor cobertura sanitària i condicions de treball, la Banca Vicens, la Casa la Boia, l'Escola Industrial (la més antiga de l'estat), les carreteres que s'obrien contra una orografia adversa que ens aïllava, el Tren Xitxarra que portava els banyistes a la platja i els productes industrials al Port de Gandia, el Tren a Xàtiva-València, que tarda en 2022 el mateix que fa un segle, l'Hospital Oliver, obra civil d'un mecenes sabadellenc, el Preventori on ingressaven els malalts de tuberculosi Tot, o gairebé tot, es paga a escoti a Alcoi, com a Reus, o Montblanc, Barcelona, Ciutat de Mallorca, Catarroja o Girona, posem per cas, per la senzilla raó que tot, o gairebé tot, és poble, és societat civil als Països Catalans. I quan l'autoritat, més sovint incompetent, ha fet veure que pagava, o que pagava en un rampell de generositat una part o altra d'algun projecte civil, ha sabut cobrar-s'ho després amb escreix, en impostos directes i indirectes, o en espècies, aquelles amb què el poder s'assegura l'obediència deguda, l'aplaudiment o la lloança. Eren aquelles "molles" que havien malnodrit la població agraïda fins que l'Ovidi (Montllor, és clar) va deixar cantat que ja no ens alimentaven, que ja no ens alimentarien mai més. Però l'estat continua sent-nos hostil, o indiferent en el millor dels casos, sense que ni l'Ajuntament, el poder a peu pla que en algun episodi històric ha complert les funcions d'autèntic estat (perquè sovint la ciutat oblidada entre muntanyes s'organitzava de fet com a ciutat-estat, que és el model que li és més proper a Alcoi) ni, en els anys que portem d'autonomia, la Generalitat, n'hagen pogut actuar sempre com a contrapès compensatori de tantes mancances. Continuem pagant a escoti, quin remei. Només que fa dècades que no arriba per a gaire cosa i ens anem esllanguit civilment, políticament.

Un premi de poesia com el nostre havia, doncs, de participar d'aquesta manera de fer les coses, humil però rampelluda, modesta però ferma, orgullosament independent. Havia nascut en 1983 a la mort del meu pare, el neuropsiquiatre i escriptor Manuel Rodríguez Martínez (Madrid, 1920-Alcoi, 1983), a iniciativa d'un dels grups que havia ajudat a formar des de la instància civil, el GARA (Grup d'Alcohòlics Rehabiliats d'Alcoi). L'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, creada en 1989 amb el principal propòsit de donar continuïtat a l'organització del premi, substituí el GARA en les seues funcions. Les dues primeres convocatòries, la de 1983 i la de 1984, el premi tingué un caràcter bilingüe, però del 1985 ençà ja només es convocà en llengua catalana i, doncs, és obert a tot el nostre domini lingüístic. Els 40 anys que en 2023 complirà el nostre premi –un dels 4 o 5 més veterans del País Valencià– han donat lògicament per molt, per la complicitat de desenes d'escriptores i escriptors que hi han fet de jurats, pels milers d'autors que s'hi han presentat, per les editorials que s'han encarregat de publicar les obres guardonades (Amós Belinchón Ed. i la seua mítica col·lecció Alfama –1990/2002–, Editorial Brosquil –2003 i 2004–, Edicions de la Guerra/Editorial Denes –2007/2018–, i Edicions del Buc/Pruna Llibres d'ençà de 2019) i, en lloc destacat, els poetes distingits amb el premi i que són, per ordre cronològic: Boro Rubini i David Mira i Gramaje, José Mª Climent i Vicent Escrivà, Maria Fullana, Francesc Ferrando, Josep Mir, Josep Mº Uyà, Francesc Rodrigo, Sílvia-Marina Aresté, Xavier Pérez Torío, Joan Terol, Josep Manuel Esteve, Pere Prada i Soler, Josep Planaspachs, Ramon Ramon, Tono Fornes, Sergi Jover, Jordi Segura, Antoni Defez, Eduard Marco i Escamilla, Robert Llopis, Jaume Pomar, Josep Mª Balbastre, Daniel Nomen i Recio, Albert Garcia Hernández, Josep Igual, Josep Conill, Josep Fàbrega, Francesc Bernàcer, Empar Sáez, Imma López Pavia, Jaume Bosquet, Carles Mulet, Eduard Batlle, Marta Pérez i Sierra, Ricard Ripoll, Ricard Garcia i Vicent Botella. Algunes dades: només en dues ocasions el premi fou declarat desert, només l'han guanyat cinc dones, quatre dels guardonats eren d'Alcoi, 26 premis corresponen a poetes valencians, 12 eren del Pricipat i 1 de les Illes Balears. Sense que haja estat una política literària premeditada, el premi s'ha orientat per un parell de principis: la descoberta de noves veus i la consolidació d'autors ja coneguts. En la immensa majoria dels casos, és satisfactori comprovar amb el temps l'eficàcia de les apostes fetes. És per tot plegat que el nostre premi s'ha guanyat, a pols i a escoti, un prestigi de solvent independència que avalen els 105 treballs que hi van concursar en la darrera edició.

Tres fites encara ens agradaria comentar per acabar aquestes notes d'urgència. Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917/1989), amigues i amics del qual ens declarem, és potser el més important poeta ocult de la literatura catalana. Les circumstàncies de debilitat civil i la gasiveria familiar (del poeta) i oficial així encara ho volen, malgrat l'esforç que la nostra associació va fer en el centenari del naixement del poeta alcoià en 2017. Diguem només que Joan Valls és el personatge clau que funda i impulsa, aïllat en el clos de la seua ciutat, la literatura catalana culta a Alcoi en 1947 amb La cançó de Mariola, el segon llibre que fou editat en català a la postguerra valenciana. Represaliat pel franquisme, Joan Valls publicaria al llarg de la seua extensa trajectòria més d'una trentena de brillants poemaris, 21 dels quals en català, un bon grapat de sainets festers (gènere teatral autòcton que ell contribuí decididament a recuperar) i alguna obra biogràfica. En 2008 vam celebrar els 25 primers anys del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Hi va haver durant un bonic cap de setmana una trentena de poetes recitant els seus poemes en homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor, exposicions i l'edició de l'antologia commemorativa Ponts de paraules. Amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català la nostra associació reconeix des de 1995 la tasca en l'àmbit civil d'una persona i una entitat de les comarques de l'Alcoià i el Comtat en el treball de normalització de la nostra llengua. Enguany, en la 28ª edició, hem reconegut la tasca de la ballarina alcoiana Sol Picó i del Certament Coral Fira de Tots Sants que s'organitza des de 1981 a la veïna Cocentaina.

Continuem a escoti treballant per la cultura, la llengua i la poesia, solidàriament, aferrats amb força a l'orgull de la nostra independència. I mentre els cossos i les butxaques aguanten.


Manel Rodríguez-Castelló, poeta i esccriptor, col·laborador de Diari La Veu del País Valencià. President de l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà

Article publicat a la Revista del Centre de Cultura de Reus (fundada en 1883), vol. 2022, 9ª època, al monogràfic Despullant el País Valencià, 5 de maig de 2022.

 





 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada