diumenge, de gener 04, 2009

DEU ANYS SENSE BROSSA




Fa deu anys que ens va deixar Joan Brossa. Llavors, en el trànsit del 1998 al 1999, vam escriure la columneta que segueix. Avui la rescatem per continuar homenatjant el genial poeta.

BROSSA

El trànsit d’un any a un altre sembla època propícia per a certs adéus silenciosos. Enmig l’algaravia buida d’aquestes dates, el formigueig d’un consumisme forassenyat i la lacrimogènia inodora, incolora i insípida que la sustenta, alguns, tal volta els més clars, decideixen fer les maletes –o plegar el faristol– i fer un mutis que sempre ens agafa per sorpresa. Així ha estat en el cas de Vicent Ventura.
Però l’última acció de Joan Brossa sembla haver estat dissenyada amb precisió milimètrica. El més gran poeta català d’aquesta segona meitat del segle, que va inventar infinites maneres de viure, deu haver-se inspirat en algun vers propi per realitzar el darrer gran salt mortal. Un final adequat per al gran mag il·lusionista, amb la qual cosa ens torna a deixar a tots amb un pam de nas, encara esperant amb un punt d’ingenuïtat que la seua figura menuda torne a aparèixer des dels fons del copalta on s’ha entaforat, al costat de coloms, papallones i conills, o de darrere els cortinatges de vellut on un canó de llum projecta encara un cercle perfecte. Però la vida és un joc finit que et pot sorprendre, pletòric, quan estaves a punt de fer els vuitanta. O tal volta la seua ha estat una manera elegant d’esquivar els homenatges que tanta nosa li feien.
El cert és que a l’estany poètic nostre, on rauquen massa les granotes que confonen la poesia amb l’edició compulsiva de poemes i el treball amb el refregit de bunyols pastats amb farina antiga, el silenci amb què brilla l’estel de Brossa, que ha demostrat que vida i poesia són la mateixa cosa, continuarà rebentant les oïdes dels més sords. Quan, buida la sala, el seu cos incinerat s’enlaire en volutes des de l’escenari (i qui diu foc, diu flames), la funció es perpetuarà en cada paraula, cada lletra, cada signe: “Accepta aquesta elegia d’aplaudiments, / amic Frègoli, amic meu estel·lar, / i guarda’m la butaca dellà el Temps”.

Manel Rodríguez-Castelló, Levante-EMV, 2 gener 1999