diumenge, 26 d’octubre del 2008

La guillotina




Per telèfon el meu amic semblava molt abatut, de manera que vaig acceptar sense miraments la seua proposta de trobar-nos al cap d'una hora. A la terrassa del Lisboa, després del primer, generós, glop de cervesa, va etzibar-me una frase certament inquietant: “A la guillotina, me'ls envien a la guillotina!”. Esvaïda la perplexitat inicial, va aclarir-me que es tractava dels 427 exemplars que quedaven del seu penúltim poemari, publicat primorosament per l'editorial més important del país feia cinc anys. La condemna a mort havia arribat al meu amic a través d'una carta escrita en l'estil glacial propi del gènere. L'editorial al·legava la manca d'espai als magatzems per justificar la reducció dràstica d'estocs. “I al meu nadó han decidit donar-li l'estocada”, va reblar el joc de paraules com si de sobte hagués recuperat el bon humor. M'explicà que el llibre havia obtingut un premi important, que l'edició l'havia sufragada la institució patrocinadora, raó per la qual l'editorial, amb tot el peix venut, se n'havia completament desentès (una miserable ressenya, una presentació protocolària, algun exemplar perdut en alguna remota llibreria). Feia quasi trenta anys que el meu amic publicava llibres amb una certa regularitat d'amateur, de manera que era fàcil de comprendre la decepció provocada per l'estocada. “No m'han volgut rebaixar ni un cèntim el preu d'autor! N'hauria comprat un bon grapat i l'hauria regalat en una parada del mercat, al costat del peix, o als estudiants de Filologia. Però s'estimen més destruir-los. Els editors convertits en guillotinaires, quina cosa! I el pitjor de tot: amb els meus poemes faran pasta de paper per a alguna d'aquelles infectes novel·letes amb què diuen que promocionen la lectura. Visca l'ecologia!”. Vaig pensar que la guillotina conservava una aura especial, no era el foc infame de la Inquisició, i que els llibres trobarien al remat una mort digna. Però no vaig badar boca. La cosa no estava per a bromes.

Manel Rodríguez-Castelló, article publicat a Levante-EMV 25 octubre 2008

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Memòria i desig


X Edició Cabanyal Portes Obertes


Quan la memòria no és camí franc, travessat de llum i d'ombres, pot quedar sepultada sota munts de terra, una ferida en carn viva que supura des de l'abisme d'una fossa. A temperatures extremes, adopta sovint la invisible textura de l'aire, i es vaporitza per condensar-se al cap d'un temps i tornar a la seua forma primordial, que és la de l'aigua obstinada que cau, inunda els llits secs, es filtra per les escletxes. Federico García Lorca jeu des de fa 72 anys amb dos banderillers, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas, i el mestre roig de Pulianas Dióscoro Galindo, a la vora d'una olivera del camí d'Alfacar a Víznar, on un escamot de falangistes va alçar un monument a l'estultícia amb el plom de les bales. Més de 30 són els anys que ha esperat Ian Gibson perquè la veritat dels llibres guanye la dignitat de la reparació històrica. Amb Federico vindran milers de morts abandonats en carreteres o enmig de la soledat dels camps, i l'aigua que es va evaporar per efecte de la crueltat, la por i el silenci, caurà en forma de pluja tenaç i fertilitzarà la terra. El passat és un geni tancat en una llàntia meravellosa; si l'alliberes, podrà concedir-te tres desigs, però si t'obstines a negar-lo, un dia eixirà brandant l'espasa i et reclamarà el seu tribut de sang. Només la memòria pot suturar algunes ferides. Pelar la ceba fa plorar, però duu al cor del bulb i assacia la gana, com li va passar a Günter Grass. La memòria no és un culte a la història, individual i col·lectiva, sinó una exaltació del present i un projecte de futur. Tota la poesia de Manuel Vázquez Montalbán es concentra en aquestes dues paraules. Avui fa cinc anys que aquest immens forjador de memòria va acudir a la cita que havia anotat en un dels seus versos i va trobar la mort a Bangkok. Li hauria agradat veure com plou avui sobre les fosses, li hauria agradat trobar-se les Portes Obertes al Cabanyal, on la gent encara riu i defensa memòria i desig, passat en present i en futur.

Manel Rodríguez-Castelló, Levante-EMV, 18 octubre 2008



Manuel Vázquez Montalbán

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Comunicat de l'Assemblea per la Font Roja

La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural” considera que la Diputació no hauria de malgastar diners públics en un projecte perjudicial i innecessari.



Els assistents a l’assemblea es mostren orgullosos de la campanya que han dut a terme i anuncien noves mobilitzacions si el suport de la Diputació es concreta en un nou projecte

El passat 25 de setembre es va escenificar la firma d’un protocol d’intencions entre l’Ajuntament d’Alcoi i la Diputació d’Alacant, amb l’objectiu de promoure la construcció d’un hotel en l’àrea del Santuari de la Font Roja.

Era un nou episodi d’aquest sainet, després que el primer acte acabara amb la renúncia de l’única empresa que s’havia presentat a la licitació per a construir i explotar l’hotel. Aquesta es va retirar quan vam fer públics i vam acreditar documentalment els escandalosos antecedents professionals del seu administrador únic, que incloïen una estafa i la comissió d’il·legalitats urbanístiques molt greus. En tot cas, encara queda per aclarir si l’empresa va retirar l'oferta per iniciativa pròpia o si va ser el Govern Municipal qui demanà la seua retirada a la vista d’aquests antecedents, de les nombroses irregularitats de l’expedient i de les dificultats per a obtenir els necessaris informes tècnics favorables.

A hores d’ara encara estem esperant una disculpa pública per part dels senyors Sedano, Peralta i Pastor, que es van atrevir a dir que mentíem quan vam traure a la llum les pèssimes referències de l’administrador de l’empresa. Per cert, a què venia tanta indignació davant d’uns fets provats? Què els va molestar més, que demostràrem la seua incapacitat per a conéixer el perfil real de l’administrador de l’empresa o que la gent comprovara que haurien sigut capaços de posar la Font Roja en mans d’una persona amb eixos antecedents? És simplement vergonyós que Sedano diga que l’Ajuntament no ha d’investigar l’empreses, quan la seua obligació —perquè així ho estableix la llei— és comprovar que els contractes s’adjudiquen a empreses solvents, més encara en aquest cas en què el contracte era per a tant temps (40 anys, ampliables a 60) i en un lloc tan sensible com la Font Roja.

Tornant a l’operació d’auxili de la Diputació al Govern Municipal d’Alcoi, si alguna cosa es desprén clarament de les declaracions públiques i del text del protocol firmat és que es descarten les principals característiques de l’hotel que tant va defensar el govern municipal, evidenciant un suport més que sospitós a l’empresa que s’haviat presentat. Així, ja de partida es parla d’abandonar l’aparcament subterrani, de reduir les dimensions i rebaixar les altures previstes, de respectar els antics xalets (en compte d’enderrocar-los), de primar l’aspecte mediambiental per damunt de l’econòmic, etc.

Encara que es tracta d’unes declaracions propagandístiques, cal dir que suposen un reconeixement del rigor de les nostres denúncies sobre l’impacte ambiental i social del projecte d’hotel, eixe mateix projecte que el tàndem Sedano-Peralta havia defensat amb ungles i dents (però sense arguments).

En aquest sentit, estem ben orgullosos de la campanya que hem dut a terme, que s’ha basat en la difusió d’informació seriosa i contrastada, i en la participació i el suport d’amplis sectors de la societat. Aquesta transparència ha contrastat amb l’actitud del Govern Municipal, centrada en la propaganda demagògica, l’ocultació del projecte, els insults i les amenaces; el fet és que ni tan sols han aconseguit el suport dels seus companys de partit d’Ibi —població amb la qual Alcoi comparteix el Parc Natural—, ni han despertat cap simpatia en la Conselleria de Medi Ambient.

Pel que fa al procés encetat amb la Diputació d’Alacant, s’haurà de veure si finalment es concreta en un nou projecte, ja que a hores d’ara només s’ha firmat una declaració d’intencions. De tota manera, el principal motiu per a oposar-nos persisteix: la instal·lació d’un hotel en el cor del Parc Natural provocaria un impacte ambiental i paisatgístic molt greu; cal denunciar també que el protocol firmat ja obri la porta a la privatització de la gestió de l’hotel. Per aquests motius, si el projecte avança organitzarem una nova campanya popular en defensa de la Font Roja.

De moment estem comprovant com continuen manipulant amb afirmacions falses, com per exemple, que l’ús hoteler encaixa perfectament en la normativa del Parc Natural. La realitat és que el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc Natural estableix clarament que un hotel en aquest punt no es considera un equipament prioritari del Parc, mentre que el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals considera que la millor ubicació per als serveis d’hostaleria i d’allotjament és l’àrea d’amortiment d’impactes, fora del Parc Natural (que és on a hores d’ara ja hi ha una important oferta d’allotjaments rurals, que inclou més de 220 places en diverses modalitats d’allotjament rurals).

És també lamentable el cinisme dels responsables municipals, que aparenten estar preocupats per l’estat de degradació en què es troben els antics xalets, quan la realitat és que duen anys sense adoptar cap mesura de consolidació i conservació dels edificis; fins i tot el Síndic de Greuges va haver de recordar a l’Ajuntament d’Alcoi que tenia l’obligació de protegir i rehabilitar els antics xalets, i que en cap cas podia tombar-los (com era la seua intenció).

Considerem, per acabar, que la construcció d’un hotel en la Font Roja no es correspon de cap manera amb les competències legalment atribuïdes a les diputacions provincials, que són l’assistència als municipis, especialment als de menor capacitat econòmica i de gestió, i la cooperació per a l’efectivitat dels serveis municipals, preferentment dels obligatoris. És inadmissible que la Diputació d’Alacant, només per salvar la cara al Govern Municipal alcoià, es plantege malgastar diners públics en un projecte que no és prioritari per al Parc Natural, que es troba àmpliament qüestionat pel seu impacte ambiental i social, i que ni tan sols ha interessat a cap empresa solvent.

Assemblea de la campanya
La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural
7 d'octubre de 2008