Preferència grisa
La meua veu no podrà fer llarga afirmació
del temps que visc i poble d’edat i ombra nocturna,
ni d’aquestes presències confuses que volten
en espessa caterva el meu niu d’home atònit.
Per no viure en la bonança d’un cel que atorga a l’ànima
la claredat d’un sol ja massa col·lectiu,
la meua veu d’obscura franja
cerca el recés ombrívol, la llunyania aguda.
Ulls i orelles prepare amb un esforç tibant
i amb matiner rostre de soldat novell
que ha de fer maniobra entre ruïnes,
i ha de véncer la por,
encara que el fàstic de les armes pose
un estigma roent a la seua fermesa.
Per viure traspassat de llamps, raons i normes,
la criatura malgasta el seu cabal paradisíac,
la seua tendra flama cardinal,
la seua argila verge en principi.
Per què anar sobre línies de designis a complir?
Per què sumar-se al cor dels qui deleren
la delícia del gran guinyol que ens aporta l’espectacle
de les falses dolceses idolàtriques?
Potser aplegue el dia
en què les mans s’unifiquen en un vèrtex
d’encesa afirmació. Aleshores
veurem sortir fum dels cranis: un encens
de tenebrosa conformitat. Els peus, els caps, els braços
s’arrelaran a l’aparença del feliç auguri,
podrint-se en el xarop inexplicable
del no-res, substitut de l’esperança,
succedani innocent de la quera i l’ortiga.
Fórem posseïdors de vastes prades
on la terra es fa rialla d’espigues i ocells càndids.
L’arbre, l’aigua i els fruits ens els donaren
per amar sota parres i estels.
L’amor fou signe
central de foc suau en la grandesa dels orígens.
A les veremes
la cançó primigènia arborà piament,
estrenant l’alegria
com si fos una llei de saba infusa,
una indesterrable consanguinitat.
Ens donaren la dona, tan plena de nua gràcia,
tan vasta de clares primícies,
i en ella xifràrem atzar, fites, cultes
i vincles que afermen la sang i la història
per la llet inicial consagrades.
Ens donaren la coloma i la serp
per identificar la fe i la sapiència,
i l’estímul dels símbols en animals tan gràfics
només fou lliçó de pueril delícia.
Quina amargor de lliris en derrota
a la llinda humaníssima de l’os i la cadència!
Persisteix el verí, la negra gosadia,
i en bells espais nocturns els estels ens destil·len
llur trist goterol de desgràcia.
Quin benaurat terrestre té lluïssor guanyada
i pot permutar l’esmolada cautela
per un somrís de gràcies despullat de presagis?
El crit seria poc,
car dormen els ínclits afanys per despertar-se
amb un grat desdejuni de mantega selecta
i de càlculs i carrils rectes. I açò és el que es diu vida.
No cap, doncs, altra cosa ni altra tendresa
que dormir-se sobre un núvol de baf dòcil.
Mireu el meu curt límit
i els meus punts corporals junyits a l’ànima
–ai feble papallona esmaperduda!–
que viu l’oblit gris, preferentment gris,
de l’escut mal·leable que corona
l’home i ses paraules heretades
a deshora de Déu i en un nevat silenci.
Bon any i gràcies per aquest poema. Impressionat estic.
ResponElimina