dilluns, de febrer 27, 2006

Recordatori Josep Torró


I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sens tenebres,
tenint com a argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

Joan Valls
Quadern Vermell, 1986

dissabte, de febrer 25, 2006

Premis JV pel compromís amb el català

Emili Marín i l’Ateneu Cultural El Panical premis Joan Valls i Jordà 2006

Emili Marín i l’Ateneu Cultural El Panical han estat els guardonats en la dotzena edició dels Joan Valls i Jordà, premis que anualment atorga l’Associació Cultural Amics de Joan Valls en reconeixement al treball de promoció social del valencià de persones i col·lectius de les comarques de l’Alcoià i del Comtat. Emili Marín és director de la revista Saó, veterana publicació en valencià que ha editat el seu número 303 aquest febrer. El sacerdot alcoià, que ja participà en la fundació de la revista i editorial trenta anys arrere, és un dels membres més destacats del moviment de renovació de l’església valenciana, caracteritzat pel seu compromís social i amb la llengua i la cultura del País Valencià. Per la seua banda, El Panical, l’entitat que rep el XII Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català en l’apartat de col·lectius, ha estat una de les associacions més actives dels darrers anys a la ciutat d’Alcoi. En la seua lluita en defensa del patrimoni urbanístic dels alcoians i per un model alternatiu de ciutat, la gent d’El Panical ha impulsat un gran nombre d’activitats culturals i festives entre les quals cal destacar el Moniàtic Festival, fidel a les pràctiques assembleàries i a la seua aposta decidida en favor de l’ús social del valencià.
Els guardons, juntament amb el XXIIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, seran lliurats la nit del dissabte 4 de març durant la celebració d’un sopar en què l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, organitzadora dels premis, retrà homenatge a Josep Torró Santonja (Alcoi, 1925-2005), fundador i Vicepresident de l’entitat, històric dirigent del Partit Comunista i referent del valencianisme alcoià de postguerra, mort el desembre passat. Un jurat integrat pels escriptors Manuel Bellver, Jordi Botella, Gustavo Cardenal, Gaspar Jaén i Urban i Manel Rodríguez-Castelló decidirà l’obra premiada entre els 28 poemaris procedents d’arreu de l’àrea lingüística catalana (8 del País Valencià, 15 de Catalunya i 5 de les Illes Balears). El premi està dotat amb 1.500 euros i el publica l’editorial valenciana Brosquil. La quadratura del cercle, del poeta valencià Eduard Marco Escamilla, guanyador de la vintiunena convocatòria, serà presentat la nit mateixa dels premis, mentre que Setge al cercle, de l’alcoià Robert Llopis, darrer premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia, serà editat aquesta primavera.


NOTA: Es convoca una roda de premsa dissabte 4 de març del 2006, a les 12.00 h. al Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi (Cid, 12) per fer públic el veredicte del XXIIIè Premi de Poesia “Manuel Rodríguez Martínez”.
Reserva de tíquets per al Sopar (26 euros): 96 3345647 / 627 756547 amicsdjoanvalls@ono.com

dimecres, de febrer 15, 2006

Sopar de lliuraments dels nostres premis

SOPAR DE LLIURAMENTS

XXIIIè Premi de Poesia
Manuel Rodríguez Martínez

XII Premis Joan Valls i Jordà
per l’Ús i Promoció del Català
en

Homenatge a Josep Torró i Santonja

Filà Gusmans (Carrer Casablanca, ALCOI)
Dissabte 4 de març 2006, 21.30 h
Reserves:
963345647 / 627756547 i amicsdjoanvalls@ono.com

Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com

dimarts, de febrer 07, 2006

Sobre Joan Valls

Bastit per la història que l’home és, habitat pel do de la paraula, pel sentit genesíac del llenguatge que per ell ha esdevingut diàleg, el poeta captura, en el temps que li ha estat donat, l’infinit que sosté la finitud de les coses i lliura als homes, hereus necessaris, la matèria essencial de la seua vida, que ja no és una mera instauració del permanent, sinó inesgotable i generadora llavor que mai no curulla i sí desencadena, incansablement, el fàustic desig humà envers la joia, la memòria i el saber.

Va nàixer l’1 de maig del 1917, any de la revolució soviètica. Dos anys després, el 1919, els treballadors alcoians inicien una vaga per la jornada de vuit hores el mes de febrer que finalitzaria al novembre amb la seua victòria. El 14 d’abril del 31, aprenent de músic, Joan Valls toca el tabalet a la banda Nova de l’Iris que encapçala, ell davant de tots amb gest d’entusiasme, la multitudinària i espontània manifestació amb què el poble festejava l’adveniment de la República. Cinc anys després, el setembre del 36, l’adolescent Joan s’incorpora al Sindicat d’Escriptors i Artistes, creat a Alcoi i de caràcter antifeixista, i entra a formar part de l’equip de col·laboradors habituals del periòdic Humanidad, que es definia com a “Diario de la Revolución”. Acabat el conflicte, coneix la presó i l’espantosa explotació i misèria que l’obrer alcoià va patir.
Allò que el mena des que va nàixer no és un mer fil conductor, més o menys vermell, sinó la trama i l’ordit d’un teixit ontològicament constituent al qual sempre va restar fidel, tal i com, més enllà de la cultura d’una llengua i d’un poble, ho expressa el següent sonet de Quadern vermell:

D’un món burgés sorgien les pregàries
en fumera d’encens. Els crits clamaven
al fons sofrit d’aquella fam iniqua
que païa les sobres evangèliques

sense saber que a l’ombra de les creus
la verinosa fel armava l’odi
tot descobrint fronteres de misèria.
Quantes preguntes sense aclariment

i quantes veus d’orgull pugnant ceguesa!
Tot era un espectacle enfarfegat,
una mutació de boira i ritus.

Perquè el ritus tot ho cobria, tot,
fins la mamella de la mare jove
on el nadó golut xuclava sèver.


No hi ha ornaments imaginaris, lluïssors adjacents, cap preocupació estètica cercant bellesa. Hi trobem, però, la destil·lada aprehensió d’un temps de combat que, havent-se subjectivitzat en Valls, es vessa en el poema rescatant l’evidència d’una realitat verament essencial que perdura disfressada.
En el darrer vers del segon quartet sembla que, feble per un instant, vulga interrogar-se de bell nou sobre les preguntes sense aclariment, però tot seguit es revolta i acusa en el primer vers del primer tercet –“i quantes veus pugnant ceguesa!”–, continua amb un vers savi que caracteritza sòbriament tota l’època en una sola paraula –“enfarfegat”–, per acabar amb aquests dos superbs versos: “fins la mamella de la mare jove / on el nadó golut xuclava sèver”.
La mare jove i el nadó golut. La ferma voluntat de vida que xuclava, mal que fos sèver. Sobre l’últim mot del vers darrer reposa segura l’arquitectura del sonet. Sèver és l’àloe de gust amarg, paraula que prové de l’àrab “síbar”, mot derivat al seu torn de l’arrel, àrab també, “sàbar”, que significa “suportar amb paciència”. És evident que el poeta, en tant que ho és, té el do de la paraula. “Suportar amb paciència”, però plens de memòria.

Josep Torró i Santonja
Foc secret. Homenatge a Joan Valls i Jordà, La Forest d’Arana, València 1992

dissabte, de febrer 04, 2006

Contra l'Estatut


Des dels temps en què Zaplana se’l cruspia cada vegada que obria la boqueta de pinyó, que no donàvem un duro per Pla: era peixet que sempre mossegava l’ham, com si el que realment li agradés fos estar-se allà, quietet, a la panxeta del peix més gros. El tauró Eduardo no havia de suar gens perquè aquell xicot caigués seduït davant la lluïssor dels seus ullals una i altra vegada, a compte de l’Acadèmia o qualsevol altra fotesa, i llavors se’l papava. En aquest lamentable estat d’embruix el va heretar Camps, a qui va servir d’aliment en temps d’escàndols i vaques flaques amb aquell pacte a fosques per l’Estatut. En el seu somni de peix subaltern només havia d’esperar que l’esquer del poder li caigués a la boca, per a què moure’s. La llei de la inèrcia de la democràcia valenciana, descafeïnada i malalta de bicefalitis (dos mals de cap), portaria l’alternança. Un bon dia, amb cara de despistat que no ha trencat mai un plat, va nadar per aigües de les revindicacions històriques del país i molts vam considerar-ho una saludable manera d’estirar les aletes. Però el peix petit no vol canviar les coses, només manar. A Madrid, enmig de la trifulga per l’Estatut de Catalunya, venia molt bé rebaixar la tensió i li ordenaren girar cua i que segellés de nou amb el PP la pax romana, de peixets i depredadors, amb la barrera dels dèficits democràtics en el 5% i la burrera lingüística reescrivint-se en l’Estatut. A banda els urbanicidis amb què liderem el campionat dels despropòsits, els valencians continuarem ostentant el rècord de la pitjor representativitat democràtica, no es pot demanar més per tan poc. Pactat i beneït: de nou la barrera i la burrera que ja van imposar-nos en la transició, i alguna més de regal. Que avorrida la vida a la peixera! No hi ha més remei que saltar a fora, més enllà de la barrera i la burrera.

BARRERA I BURRERA Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2006