Joan Valls i Jordà

JOAN VALLS I JORDÀ
(Alcoi, 1917-1989)

Després que he fet la troca del llarg torn laboral,
m’he llavat mans i cara. La brutor sol estendre
una pàtina fosca de gregari habitant
per l’òptima suma d’importants estadístiques.
Vaig al meu domicili del carrer dels Argadins,
que dóna a una placeta on hi ha, entre gespa i oms,
un bust de ferro vell dedicat a Azorín.
Bese la meua esposa. Parlem de coses vives
que van passant, que couen, que omplen el curs seré
de la nostra existència: els germans, els nebots,
els amics que prosperen. De fills, res. No en tenim.
Aquest eclipsi entronca un acord voluntari,
compliment d’un temps rònec de trista economia,
daltabaix desganat, positura benigna.
Els avis deien que cada fill que ve al món
duu un pa sota l’aixella. La innocent confiança
no ens inspira seguir tan clàssic optimisme.
Muller, mare política, canari i avant sempre.
Quan ve la nit descanse vulgarment. Tinc la pau
que, en cloure’m les parpelles, nivella excelsament
el meu somni de pària benigne, ací aturat,
donant senyals de vida sota un trespol anònim.
No em negarà ningú que açò és civilitat
i obediència pura als dictats establerts
de l’ordre social que adopten moltes víctimes.

(De Breviari d’un eremita urbà, 1975)