Clara llibertat

La Llibertat va i diu:
–Jo sóc una altra cosa.
Polida en foc o fred però polida
amb insistència, amb risc, amb clams d'hosanna,
essencial trepig per les senderes
que jo sempre he triat
amb fúria congènita, crit ofegat
contra el bàrbar oripell
que aixeca protocols
en codis de paüra organitzada
a les més pudentes clavegueres,
a les bardisses de la infàmia més corrupta.

Amb el tors flamejant
delerem aclarir les clàusules obscures
i el colpeig de les ones més nefastes que envaeixen
les zones de la vàlida existència,
sense amagar la cara,
sense embrutir les roses,
tot encimbellant al cor la norma substantiva
que ens convida a un futur en què s'arboren
les mesures nadiues.
Cal esbrinar els qui tramen
la maligna consigna, les harpies
que maquinen paranys per implantar
el silenci més fosc contra la crida clara
que ens mena al gran Principi.

Un laberint de dubtes eclipsa les clarícies,
però resta sempre, sempre,
la flama ressurrecta, l'esplendor
de l'Home alliberat que mai no deixa
la gran base profunda i el coratge
de l'alé que travessa les foscúries,
abrandat per un baf immensurable
de suors i martells que matinegen
i s'enlairen al fat d'un món possible.

Joan Valls i Jordà

[Quadern vermell, 1986]

Un any més, i ja en fa vint, a la placeta del Fossar d'Alcoi, hem reunit amics, paraules, flors, cançons, himne i bandera, per celebrar aquest primer de maig, aniversari del naixement del petit gran poeta que fou Joan Valls i Jordà. Una diada per fer país, per recordar la seua paraula. Alumnes de les Carmelites, amics, familiars, grans i menuts han llegit versos. La Coral Polifònica ha interpretat quatre magnífiques cançons, entre elles l'Homenatge a Teresa de l'Ovidi. Tot i les obres que omplien de tanques la plaça i reduïen l'espai, les veus han arribat a cada racó i a cada finestra, a cada cor i a cada memòria. Per molts anys.

Ací hi ha algunes fotos del matí.

93è aniversari del naixement de Joan Valls

Com des de fa un bon grapat d'anys, el dissabte 1 de maig ens aplegarem a la Placeta del Fossar alcoiana per homenatjar el nostre poeta Joan Valls en el 93è aniversari del seu naixement. L'escenari on va viure tants anys “el millor poeta del carrer del Carme” (com irònicament li agradava de definir-se) i on va escriure la major part de la seua obra ens sembla idoni per a aquest senzill i emotiu acte de memòria i dignitat civil. No és només la calidesa d'aquell entorn urbà, amb el petit jardí, l'escultura de Valls i la d'Azorín, el domicili familiar de Joan Valls i Roser Colomer, les escales de l'església de Santa Maria (la que es tornà a erigir després de guerra; l'altra perviu en la Piscina Municipal dedicada a activitats més amenes, encara que això va a gustos, és clar), els migdies del primer de maig, que acostumen de regalar-nos la llum tan especial de les primaveres; no és només tot això, sinó, sobretot, la presència cada colp més multitudinària de gent de totes les edats, aquells instants plens d'intensitat de quan s'enlairen els poemes de Valls, les cançons de la Polifònica, el profund gemec del Cant dels Ocells des de la dolçaina prodigiosa d'Iroshi, la continguda solemnitat de La Muixeranga.
Al calendari, doncs, sempre hi ha aquesta cita de l'1 de maig marcat en roig (i no per casualitat), convertida en termòmetre de l'impuls de l'esquerra i de la societat civil alcoiana, sí, però també en una ocasió d'or per reveure amics i amigues, per compartir poemes i flors i músiques: per compartir memòria i propòsits per a un futur més lliure, just i democràtic.
Ens veiem, com sempre, a la Placeta del Fossar.


Joan Valls i Manuel Rodríguez Martínez en una foto dels anys 60s


Hem tastat aquesta vida erigint-se en massa,
coberts de malura però plens de llum,
i així hem assolit salvar la carcassa
que ara ens renovella contra el fem i el fum.

Hem fet d'aquell odi vincle de clarícia
per poder clamar al camí auroral
la justa raó que obre a la injustícia
un tremp de fortalesa germinal.

La proa de la nau solca esperances,
l'escuma signa al nord el rumb millor
ecar que el somni siga escadusser.

Hem suat i podem trencar les llances.
S'albira a l'horitzó la vermellor.
On és la sang feta llum del món sencer?

[Joan Valls i Jordà, “Sonets d'insistència”, VII, Quadern vermell, 1986]

Ahir a la nit vam celebrar els premis a Alcoi. Abans que arribe la crònica escrita, unes imatges de la vetlada, quasi totes fetes des del mateix angle. N'hi haurà més, supose.



El jurat del XXVIIè premi de poesia MRM i el guanyador Josep Igual, al matí, durant la roda de premsa.



Xavi Castillo, premi JV a l'ús i promoció de la llengua, amb Jordi Botella i Manel Rodríguez. Ens va fer riure una estona amb les seues paraules improvisades i va anunciar el seu pròxim treball "Hamlet, això ho pague jo".



Sandra Obiols, en nom del Centre cultural Ovidi Montllor, rep el premi JV a l'ús i promoció del català. Magnífiques paraules, les de Sandra, en agraïment pel premi.



Actuació d'Hugo Mas.


Josep Igual, poeta guardonat amb el premi de poesia. El seu llibre, publicat per l'editorial Denes, Uomo qualque ja és al carrer.

ací trobareu més informació.

La Carrasca - Comunicat de Premsa

Crònica d'una mort anunciada

A propòsit de la supressió per part del Govern municipal del PP de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi

La confirmació de la desaparició de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi, i en conseqüència de la Mesa Local de Medi Ambient, ocorreguda estos dies per decisió en solitari del PP, és un fet que es veia vindre des de fa algun temps.

Nascuda a l'ombra del pacte de legislatura entre els partits de l'esquerra municipal i aprovada per unanimitat en l'any 1996, fou una iniciativa novedosa i, perquè no dir-ho, engrescadora per a nosaltres i altra gent preocupada per l'ecologia i les qüestions ambientals. S'obria un espai on col·lectius i institucions, de diferents procedències i àmbits (instituts, escoles, Universitat, associacions d'empresaris, de comerciants, de veïns, de dones, de vigilància forestal, contra incendis, radioaficionats, Seprona, guardes forestals, bombers, pescadors, caçadors, excursionistes, ecologistes, etc.), podíem aplegar-nos en un for, la Mesa, per intercanviar opinions, escoltar de primera mà els grups polítics municipals i discutir entre nosaltres sobre les diverses qüestions que es posaven damunt de la taula.

Fou un lloc on conèixer el pensament d'altres, d'activitat conjunta en els diferents grups de treball que es formaren, de conèixer persones i col·lectius, de fer poble, de fer societat civil.

Confrontacions no en faltaren: el projecte d'urbanització del llit del riu Riquer i la privatització del servei d'aigua en són dos bons exemples que es donaren en els primers anys de funcionament.

Amb l'arribada del Partit Popular al govern municipal, la dinàmica va anar deteriorant-se poc a poc, però de manera contínua. Per un costat, per als col·lectius participants se'ns feia massa evident que la nostra opinió només seria considerada si coincidia amb la del concejal de torn, i per altra, la forma d'entendre la democràcia i la participació del PP, no necessitava de cap àmbit com la Mesa, on difícilment seria capaç de justificar determinades decisions que responien a interessos que en res eren compatibles amb el medi ambient, i ni tan sols amb la legalitat vigent, com s'ha demostrat en la Rosaleda i Serelles.

Quina necessitat hi ha de donar explicacions si hem guanyat les eleccions? Quina legitimitat té aquesta gent que són quatre gats? Aquestes dues frases resumeixen, al nostre parer, de manera simplificada el nucli del pensament que ha alimentat la manera d'actuar del Partit Popular respecte la Mesa des que va accedir al Govern municipal. Eliminar-la hauria estat el més honest per la seua part, però el preu polític a pagar era massa alt.

La tàctica ha estat reduir el nombre de reunions a la mínima expressió, no posar a debat els temes importants, esperar que anés morint per manca d'activitat i, a la fi, certificar la seua defunció.

Pel camí es queda un projecte de participació ciutadana capdavanter, que podia haver estat exemplar i fruitós per a la salut ambiental i democràtica d'aquest poble. No ha estat així. A la fi el que importa es perpetuar-se en el poder; la resta són bovades.

Nosaltres, com deia l'Ovidi, "esperem el nostre temps".



Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció
Apartat de Correus 252
03800 Alcoi (l'Alcoià)
Correu-e: alcoi@ecologistesenaccio.org
http://www.xarxaneta.org/~carrasca