diumenge, de novembre 23, 2008

10 poetes per l'Ovidi


Ahir, al Casal Ovidi Montllor, vam presentar el llibre "62 poemes per l'Ovidi" que, finalment, ha vist la llum. N'érem 10, dels poetes que hi han col·laborat, i un grapat d'amics i amigues d'Alcoi i de la comarca, que vam gaudir de l'audiovisual que l'amic Gilberto Dobón ha creat sobre l'home de negre que cantava, que recitava, que somniava. Després, lectura, poemes, paraules per l'Ovidi, una vegada més.

divendres, de novembre 07, 2008

Romance del negro muerto




Quaranta anys després de l'assassinat de Martin Luther King un altre negre, Barack Hussein Obama, contra tot pronòstic, és el nou president dels Estats Units. Alguna cosa del somni dels lluitadors negres pels drets civils s'està fent realitat aquests increïbles dies. Ens agradaria poder dir d'aquí a uns mesos que el del dimarts 4 de novembre fou un gran pas per al poble americà i també un gran pas per a tota la humanitat. Aquests dies hem recordat el poema que el Dr. Manuel Rodríguez Martínez, que dóna nom al nostre premi de poesia, va escriure a la mort de Luther King i que llavors fou publicat en la premsa (probablement el Ciudad). Aquell romance de ressons lorquians ens sembla avui més carregat de sentit i amb tota la seua força premonitòria (tard o d'hora l'esperança i la poesia solen ser-ho). Ací té el lector, doncs, aquell poema per celebrar la victòria de la negritud i la dignitat democràtica:


En las callejas de Harlem
se han callado las guitarras,
el vendaval de los miedos
desplegó sus negras alas
y un repique de presagios
tamborilea en el alba,
mientras el negro vigila
y el blanco vela las armas.

En esquinas de sigilo
la muerte está agazapada
y la pupila del negro
es una flecha clavada
en el hueco de una puerta
y en la luz de una ventada
(el negro junto a la negra,
el blanco junto a la blanca).

El bosque de rascacielos
se cubre de negra escarcha
y una venganza de siglos
afila viejas navajas
con el agua del rencor
y la piedra de la rabia.

Por los alcores del susto
la muerte ya se encarama
y un coro de plañideras
con sus voces enlutadas
están velando a un silencio
sin latines ni campanas.
(Negro: ¡dispón el cuchillo!
Blanco: ¡despierta a la blanca!)

El tan-tan de los horrores
galopa en la madrugada
y mientras el negro rumia
sueños de selva cercana
el blanco mira que mira
con azoro en las mirada.
(Negro: tú tienes el odio.
Blanco: tú tienes la tralla.)

En las callejas de Harlem
enmudecen las guitarras,
pero el silbido del viento
y el susurro de las ramas
le está diciendo a los negros:
“¡Esperad que llegue el alba!”.
(Negro: ¡qué larga la espera!
Blanco: ¡qué noche tan larga!)

Tan sólo Lutero King
no monta ninguna guardia.
Dejad que duerma. Su sueño
no tiene color ni raza.

Manuel Rodríguez Martínez, 1968