dijous, de gener 04, 2007

LLEU SOL TENYIT DE CENDRA

Prenem el te pretesament silents
mirant ànecs nocturns com morts a l'ample llac
tu et cerques les butxaques i prens el tabac ros
i em parles de mil llavis i cent
maneres d'estimar.
Una vedella oberta talment a cal carnisser
encara foc, lluitant amb aquesta calma de març
la tenim als nostres caps -no ens n'oblidem-
i observes enyoradissos els nois de braç picat
les xiquetes amb ànima de nacre que tenim als nostres peus.
A l'espill amb ells ens hi mirem.
Pensen que lluny que lluny (oh!) resta tot
la mar de pàmpols paraules aquells ulls herba
el nostre sol.
Mirem aquells que poguérem ser. Mirem qui som.
I restem una estona en gran silenci.
De bell nou parlem del marquès de bataille
de dylan de chanel, recitem pavese original,
i tornem a demanar te a la jaqueta del cambrer
a sota aquest lleu sol tenyit de cendra
capvesprol els cabells.

(1982)

Joan M. Monjo (Gandia 4 gener 1956-1 gener 2007)