A Josep Guia
Ja s'ha convertit en un lloc comú allò de "Si no existís tal o tal cosa l'hauríem d'inventar", també aplicat a persones. L'adagi o frase feta s'ajusta molt bé al cas del nostre Premi Joan Valls 2025, Josep Guia i Marín. Si és que els individus, per imprescindibles que siguen o ens ho semblen, per valuosos o estimats que els puguem sentir, es poden "inventar" bufant i fent ampolles, que és evident que no. Al cap i a la fi tots som més o menys fills d'unes circumstàncies concretes, incloses les molt incertes de la genètica i l'atzar. Però tòpics a banda, és veritat que hi ha persones que per mèrits propis tant com pel fet de ser fruit d'un determinat moment històric, d'un aprenentatge ben aprofitat, d'un procés de creixement personal, d'una –passeu-me el mot– necessitat històrica col·lectiva, les sabem fetes d'una pasta especial, dotades per al lideratge i el treball, la creació o la lluita política. Bastaria que aplicàssem al cas que ens ocupa els coneguts versos de Bertolt Brecht ("Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. / N'hi ha d'altres que lluiten un any i són més bons. / N'hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. / Però n'hi ha els que lluiten tota la vida: / aquests són els imprescindibles") per concloure que l'amic Josep Guia és sens dubte del partit dels imprescindibles.
Forjat en la lluita antifranquista de les darreries de la dictadura i amb el nord teòric que Joan Fuster (sobretot i sempre Joan Fuster) havia establert brillantment, Josep Guia es convertiria prompte en un referent del moviment independentista quan encara l'independentisme era a penes un moviment incipient, un programa, un horitzó plausible o desitjable arraconat per les circumstàncies a poc més que el testimonialisme. Amb d'altres companys i companyes funda el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans) en 1968, el primer partit que estableix com a marc inequívoc d'actuació política els Països Catalans, o com a ell li agrada d'expressar, la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquest seria un pas decisiu per al catalanisme, que gràcies a la perspectiva d'arrel fusteriana de gent com Guia aniria assumint més com més avançava la realitat nacional des d'una òptica completa. La nació, sí, era aquell territori i aquella gent que compartia una història, una cultura i una llengua, una contigüitat geogràfica i, per què no, un mateix anhel de llibertat que s'expressava amb accents plurals, ritmes diversos i intensitat variable. Heus per fi ací la desitjada unitat, fins aleshores poc més que un exercici de nostàlgia o tema de composició poètica, convertida en programa polític. Heus ací la metàfora de la mata de jonc, o fortalesa en la unitat, que el cronista Ramon Muntaner, natural de Perelada, Girona, va concebre a Xirivella a principis del segle XIV, feta consigna política, resumida en la nomenclatura tan clara dels Països Catalans que usà per primera vegada el catarrogí Benvolgut Oliver i Esteller en 1876 i polí i difongué sobretot el mestre de Sueca.
Amb la matèria base de l'independentisme que s'alimentava d'anteriors experiències històriques del país, l'espill de les lluites d'alliberament anticolonial que proliferaven en els anys seixanta i l'assumpció del marxisme com a fonament teòric, es va crear el petit gran partit que fou el PSAN, clausurat l'any 2018. Però els pactes i renúncies de la denominada transició espanyola (els mateixos gossos, els mateixos collars) reservaven als irredempts que creien fermament en allò que defensaven un lloc marginal en el pastís democràtic. La banca sempre guanya. I sovint guanya desfermant la repressió 'democràtica' contra qui gosava mantenir-se ferm en el qüestionament radical d'un règim que a fi de comptes era (i és) hereu directe del franquisme amb corona. Que ho diguen al mateix Pep Guia, objectiu directe i constant de les represàlies: no havia de prosperar de cap de les maneres el mal exemple, i menys entre valencians!
La flama, però, com el peveter que tothora crema al Fossar de les Moreres i en els jardins de la memòria, ja era encesa, i aquella minoria i la seua força simbòlica, fins i tot en els anys més foscos de l'embranzida espanyolista que vestia la senyera de blau, envalentida i sufragada per poders propis i aliens de l'estat per mantenir la plaça valenciana dins l'estricte acatament provincial i provincià, aniria escampant-se, primer en l'àmbit cultural, que havia aconseguit mantenir dempeus algunes estructures també imprescindibles i transversals (el Micalet, Acció Cultural, fundacions diverses…), i a poc a poc amb l'assumpció massiva d'alguns dels principis d'aquell primer independentisme modern. ¿Qui no reconeix avui dia aquells crits que els irredempts llançaven enmig de les circumstàncies més adverses, aquell "Ni França ni Espanya, Països Catalans!", "In-inde-independencià!" (aquest, a més, pronunciat amb la més estricta lleialtat als principis fònics de la llengua: la pedagogia al servei de la política o a l'inrevés), "No volem ser una regió d'Espanya…", "Sense València no hi ha independència!", etc.?
D'altres, pragmàtics o oportunistes, van anar plegant-se a la dura realitat sociològica de l'escassa consciència nacional i van buscar acomodació en el pati de butaques del cinema democràtic o fins i tot en alguna que altra llotja. I en cada bugada vam anar perdent un llençol com a país. Els irredempts, però, persistien contra vent i marea, desercions i repressió, de vegades clamant enmig del desert, marginats i fotuts però no vençuts. N'hi havia qui els acusava d'intransigents o somiatruites. ¿Però com s'hauria pogut mantenir aquella flama necessària, potser l'única estrictament necessària, de la independència front a un adversari tan poderós sinó a base d'una tossudesa i una voluntat de pedra picada? ¿Com s'hauria escampat el bell incendi dels anys 2012-2019 a Catalunya si uns quants, insubornables irredempts, no haguessen aguantat dempeus? ¿Quan, al mateix País Valencià, s'hauria pogut produir un salt qualitatiu tan important en la presa de consciència nacional i de la situació colonial que patim com estem vivint en els últims temps sense la paciència ("Se'ns acaba la paciència, volem la independència!") demostrada per dones i homes com el Pep Guia?
Josep Guia, malgrat el que puga haver semblat en algun moment, és ferm però no intransigent en la seua visió política. Ha sabut, per això, assumir espais d'unitat transversal en les més diverses entitats i fundacions, conscient que tota pedra fa paret. I ha sabut, a més, afegir a la seua lluita els cabals de la investigació filològica, l'assagisme de tema polític, el columnisme d'intervenció i l'activisme decidit en defensa de la llengua i la llibertat del país. El rigor del professional de la matemàtica li ha servit, sens dubte, per ampliar els seus horitzons intel·lectuals de manera ben fecunda i sempre amb la vista posada en el servei al país.
Per tot això i per totes les coses que forçosament ens hem de deixar avui al tinter, en Pep Guia atresora mèrits sobrats per ser nomenat Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català 2025. És ell, al capdavall, qui ens honora, als Amics de Joan Valls i a la ciutat d'Alcoi, per acceptar-nos el reconeixement que avui li manifestem amb aquest premi. Gràcies, Josep. I per molts anys!
[Manel Rodríguez-Castelló. Text llegit el dissabte 15 de març de 2025 al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi amb motiu del nomenament de Josep Guia com a 31è Premi Joan Valls i Jordà Per l'Ús i Promoció del Català.]
