M'ha
enervat aquell viure on tot s'immola,
m'ha
crescut a l'esquena la fatiga.
Sofresc
d'un son que a voltes em castiga
agafat
pels sotracs d'aquella mola.
El
contacte amb el món m'infon l'escola
de
l'aspra sapiència. Ja espiga
la
saó el fruit possible de l'artiga
malgrat
l'oratge fosc que l'envirola.
Justa
és la matemàtica del poble.
No
es trenca el càlcul per mesura noble
quan
el nivell vital salva la runa.
La
història rodola immensament
i
el resum s'enforteix en puny fervent
—pa,
vi, sal, raó— de sol a lluna.
(Sonets
d'insistència. Quadern vermell, 1986)
· · ·
Aquest
Primer de Maig celebrem el 97è aniversari del naixement de Joan
Valls, el poeta que va fer d'aquesta Placeta del Fossar motiu
recurrent dels seus poemes i que nosaltres, com cada any, omplim de
poemes, de música i cançons, de paraules que donen expressió a la
nostra civilitat, al nostre anhel de ser un poble lliure entre els
pobles lliures, a la nostra lluita solidària i internacional de
classe treballadora. Fa uns dies, el 25 d'abril, commemoràvem la
desfeta, tres-cents set anys arrere, d'Almansa, però també el
quarantè aniversari de la Revolució dels Clavells de Portugal, ja
inscrita en la memòria col·lectiva com un moment màgic que sempre
torna carregat d'esperances als sons del Grândola Vila Morena. Com
en tants poemes de Joan Valls, doncs, enlairem avui, Primer de Maig,
al costat de la senyera, la cançó dels clavells rojos.
Perquè,
amigues i amics, companys, en pocs homes —i un altre cas molt
similar n'és el del nostre estimat Ovidi— coincideixen tan
nítidament la fidelitat a les arrels nacionals i la consciència de
classe com en el nostre poeta, i per això en aquesta plaça
s'agermanen indissolublement cada any aquestes dues realitats en un
anhel comú.
La
reflexió que avui us proposem gira al voltant del següent fet
constatable i que parla ben a les clares de quin és el moment
històric que vivim com a poble: la persistència i augment en
quantitat i gravetat dels atacs a la llengua i la cultura del país
per part dels qui ens governen a València i a Madrid. L'any que se
n'ha anat volant queda senyalat com el del setge impune al nostre
espai informatiu amb la prohibició de les emissions de TV3 i
Catalunya Ràdio, aperitiu que van servir abans de tancar Canal 9 de
la manera més abjecta, i els entrebancs, quan no atacs directes, a
l'escola pública i al dret de rebre ensenyament en la pròpia
llengua. Ho diguen com ho diguen, ho pinten com ho pinten, les
vulneracions dels drets humans i d'una constitució que sempre
branden com una espasa, com una muralla de prohibicions i mai com una
garantia de respecte als drets formalment reconeguts, ha pres carta
de naturalesa entre nosaltres.
Tot
això s'inscriu en un context de crisi generalitzada per les males
arts del capital, per un sistema corrupte i també, per què no
dir-ho, per una certa desinhibició de la ciutadania envers els
problemes col·lectius fruit de la despolitització flagrant dels
anys de falses vaques grosses i una incompetència reiterada de les
esquerres per liderar processos de canvis radicals, necessaris i
viables. La davallada evident del PP que ratifiquen totes les
enquestes, la pràctica paràlisi de les institucions d'autogovern i,
de manera molt significativa, el teló de fons del procés
d'independència a Catalunya, són qüestions a tenir molt en compte
per comprendre el moment d'extrema gravetat en què ens trobem. D'una
banda, el Partit Popular és conscient que se li esgota el temps de
les majories absolutes i agita tant com pot l'espantall
anticatalanista. Té pressa per rematar la feina, per rematar-nos, i
sap quina és la línia de flotació d'un poble com el valencià, que
ha decidit torpedinar en els flancs més sensibles de la seua
recuperació nacional i plenitud democràtica: els mitjans propis de
comunicació i l'escola pública com a eina fonamental d'una societat
avançada. Avui els valencians som, privats de mitjans audiovisuals
propis i tallades per aquest costat les nostres connexions amb el
conjunt dels Països Catalans, el poble més invisible i mut de tot
l'estat. I a mesura que el procés al Principat vaja avançant en la
seua reformulació democràtica, social i nacional, més hem de témer
a casa nostra l'embranzida de l'espanyolisme cavernícola. Com deia
l'Ovidi: "I depén de com et poses, més o menys t'ha de pegar".
Però t'ha de pegar. Tanmateix, només enfortint aquest procés,
assumint-lo com a propi i com l'únic raonablement esperançador en
l'horitzó immediat, podrem plantar cara al que ja ens cau al damunt
i al que ens caurà demà. La censura que l'incompetent alcalde del
PP de Gandia pretén imposar a l'escultura del nostre conciutadà
Antoni Miró és l'avís per a navegants més clamorós del que es
vol fer amb la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra memòria
històrica: tallar-les de soca-rel. La nostra veu és avui un clam de
solidaritat amb l'artista alcoià i la manifestació d'una voluntat
ferma en defensa de la llibertat d'expressió i del dret a viure en
plenitud cultural.
Però
entre les negres tempestes que agiten els aires, com diu el famós
himne, comencen a aparèixer de mica en mica, tímidament, alguns
rajos de claror i d'esperança. Els vents de les enquestes són
reiteradament propicis, després de molts anys, a un augment del vot
d'esquerres, la qual cosa faria possible un canvi de color a la
Generalitat. Però això, que és molt important, no ho és tot, ni
de bon tros. Perquè un govern que no s'arrele profundament en el
poble, almenys un govern que es propose canvis profunds en la
realitat social, un govern que no compte, més enllà dels vots, amb
la sintonia, complicitat, idees i coratge del poble, serà un govern
dèbil obligat a repetir poc o molt els mateixos vicis que ara es
denuncien. És fet i fet, com sabeu, que la política és massa
important com per deixar-la en mans exclusives dels polítics. I ací
hi ha la clau de volta de l'edifici democràtic: la societat civil
valenciana, que ha d'empényer, controlar i protagonitzar tot procés
de canvi, és encara massa feble. Les reiterades i meritòries
mobilitzacions que hem viscut els darrers anys, reconeguem-ho, no han
provocat ni una sola dimissió, ni una sola rectificació, ni un sol
gest de desistiment en les polítiques de destrucció sistemàtica
que practiquen per a benefici dels de sempre. La dispersió
d'objectius, els plantejaments massa parcials dels problemes, la
ineficàcia reiterada de les nostres accions reclamen un
replantejament urgent i seriós dels mètodes organitzatius i dels
projectes col·lectius si no volem caure en la impotència permanent,
en un estat irreversible d'atonia. I si no ens creiem, com ja va sent
tristament habitual, que la fruita caurà de l'arbre per la simple
llei de la gravetat. És l'hora, en canvi, de la gran política, de
la gran entesa civil, i això només és possible des de la base,
aprofundint en la necessària sintonia entre el poder institucional i
els ciutadans, sintonia que avui, a Alcoi, és més palpable que en
altres llocs i que encara té un llarg camí per recórrer. Ni que
només siga per la força de la nostra civilitat, pel cúmul
d'experiència històrica en la lluita, pel sentit de pertinença
col·lectiva i, sobretot, perquè la crisi ens ha assotat de manera
especialment virulenta amb la destrucció del nostre teixit productiu
que amenaça greument el futur de la ciutat, Alcoi ha de desenvolupar
molt més el seu model de col·laboració politicocivil i ser capaç
d'exportar-lo a la resta del país. Amb l'esforç de tots, és hora
que el País Valencià torne a mirar-se en una de les seues ciutats
capitals.
Una
de les persones que més generosament ha contribuït en els darrers
anys a solidificar aquestes bases, a empényer per un autèntic
canvi, ha estat l'amic Jordi Tormo. Com ja deveu saber, el nostre
regidor torna a les seues obligacions professionals. L'homenatge que
avui li devem, però, no és el de l'adéu, sinó el de fins ara en
la lluita i el compromís, el de l'agraïment per l'obligada
honestedat i l'altruisme, el dels qui tenen la certesa que continuarà
amb nosaltres, colze amb colze, treballant per una ciutat més
humana, per un país més lliure i culte, per un món millor.
Gràcies, Jordi, i fins sempre.
Visca
el poble treballador!
Visca
el País Valencià!
Visca
els Països Catalans!
Alcoi,
1r de maig de 2014
AMICS
DE JOAN VALLS
