"Aquí
hi ha la plana. Biar al Fons, / Camp de Mirra a la vora, Banyeres
lluny. / Aquí hi ha la plana / Dins l’ampli cèrcol de
muntanyes". Així comença el poema “Cementeri de Beneixama”
de JosepMa Uyà, guanyador del premi de Premi Manuel Rodríguez Martínez
de l’any 1989.
La
plana de Beneixama anticipa la frontera i a mesura que la carretera
enfila una recta infinita, lentament es dissol en un ample horitzó.
Com si davant ens trobàrem amb els miratges del desert fins
abocar-nos, uns quilòmetres enllà, als tossals de la Manxa. Aquesta
divisòria imprimeix caràcter. Avesats a l’escaramussa i la
supervivència, els habitants d’aquesta frontera duen resistint els
embats que la història ha anat bastint un segle rere un altre. Ells
no s’hi resignen, ni s’abandonen a la inèrcia, posseïts d’una
embranzida que els manté en guàrdia. Saben que cada engruna de
l’argila que trepitgen, cada síl·laba de les paraules que
pronuncien són definitives, ja que un pas arrere significa una
pèrdua de territori, una claudicació de la identitat.
Vicent
Luna posseeix aquest esperit de la frontera. Forjat en mil batalles
la seua capacitat com a activista, mestre i escriptor, no ha defallit
mai. La seua procedència de les terres on la nostra cultura cada
matí s’abraona cos a cos amb l’hegemonia castellana, li dona
forces per no defallir. Vicent Luna no és dels que es perd en la
vehemència. Avesat a la trinxera, sap que el combat és llarg i no
convé perdre energies en escarafalls. Ja fora en la pissarra, en els
moviments de renovació pedagògica o ens els seus textos, Vicent
Luna ha mostrat sempre la temprança de qui no recula ni perd els
estreps, coneixedor que els nervis d’acer i el cap clar són les
millors armes per a sobreviure.
Vicent
Luna, fidel a l’esperit de la frontera, posseeix el valor per no
témer l’adversari, la resistència i la confiança en l’esforç
col·lectiu. També com a home nascut a la frontera és hereu dels
pactes que es signaren a Almiçra prop de casa seua en plena expansió
dels regnes de Castella i Aragó. En aquelles negociacions es
resolgueren conflictes d’interessos sense cap claudicació per cap
bàndol. La intel·ligència guanyà la barbàrie. Vicent Luna, amb
una discreció no exempta de fermesa, gaudeix de l’habilitat que
guià aquelles difícils resolucions de l’Edat Mitjana.
Puc
concloure, doncs: “Aquí hi ha la plana. Biar al Fons, / Camp de
Mirra a la vora, Banyeres lluny...”. Ací hi ha un home, Vicent
Luna, sempre en la primera línia de foc, sempre disposat al diàleg.
Vicent Luna i Sirera
(Agraïment
a les paraules de presentació de l’escriptor Jordi Botella:
Sempre que he escoltat a l’amic Jordi Botella, en la presentació
d’un llibre o del que fos, m’ha deixat bocabadat. Avui Jordi s’ha
superat, avui m’ha deixat de pasta de moniato. Jordi, moltes
gràcies per les teues paraules, te n’has passat quatre pobles.)
Bona
nit a tots i a totes. La veritat és que fa molt de goig veure tanta
gent coneguda, amics i amigues vinguts d’arreu: de Cocentaina, Ibi,
el Camp de Mirra, València… Moltes gràcies a tots per vindre. I
especialment a Laia i els meus fills Guillem i Jaume, que vénen del
Baix Llobregat, allà dalt, a les terres del País Valencià del
nord.
D’entrada
voldria donar l’enhorabona a la poeta Alba
Palau Centelles, per aquest 40é Premi
de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Acoi.
Estem esperant en candeletes llegir el seu poemari Símptoma.
I també als companys del grup Muixeranga
Penyeta Blanca de Cocentaina, alguns dels quals són amics
meus des de fa un grapat d’anys. M’ha fet molta il·lusió
compartir aquest premi amb vosaltres. Enhorabona per portar la
Muixeranga arreu de les nostres comarques. Una festa, una tradició,
un himne que a poc a poc va convertint-se en una ensenya: de Morella
a l’Alguenya.
Ara
fa quasi un mes, Suni i jo érem a Teulada. Havíem anat a celebrar
el seu aniversari, i tot just abans de dinar vaig rebre una
telefonada. Era l’amic Manel
Rodríguez-Castelló, que em comunicava la notícia que els
Amics de Joan Valls havien decidit atorgar-me el seu premi. I recorde
que em digué si tenia algun inconvenient a acceptar el guardó, i jo
vaig dir-li que hi havia altres persones que havien fet molt més pel
català que jo.
Doncs
bé, recorde que Manel, davant la meua sorpresa, més o menys em
digué: "Vicent, anem
quedant-ne pocs, i el problema és que no veiem relleu en les noves
generacions". Us he de confessar que, en penjar el
telèfon, se’m va quedar un gust agredolç. Dolç, perquè rebre
un premi sempre és, evidentment, un motiu d’alegria. I agre perquè
compartesc plenament la preocupació de Manel sobre les generacions
d’ara. Aquestes, especialment les nascudes a partir del curs
1983-1984, any que s’implantà la Llei d’Ús i Ensenyament del
Valencià (LUEV), no tenen el mateix esperit lluitador que nosaltres.
Però en part és evident, aquesta LUEV els ha permés
escolaritzar-se en valencià, totalment o parcialment. Si més no,
tots han tingut el valencià com a assignatura, tret de les
vergonyoses exempcions.
(Per
cert, òbric un parèntesi. Escolaritzar-se completament en valencià
ja no és possible a hores d’ara, almenys amb l’actual Decret de
Plurilingüisme. Ai mare meua i quina reculada! En lloc d’avançar
hem anat arrere, com els carrancs. I això que la Conselleria
d’Educació està en mans d’un partit que té un compromís amb
el valencià. I dic jo, de què van servir tantes vagues,
manifestacions, reunions…? De què van servir tants esforços si
han acabat acceptant i implantant, vint anys després, un model, si
fa no fa, semblant al d’aquell inefable Conseller forense (el
recordeu?) que tant vam criticar i combatre? En fi, porca misèria.
No diré res més, ací ho deixe. Tanque parèntesi.)
Estava
dient, que aquestes generacions ja s’han trobat part del camí fet
i el valencià a l’ensenyament és una realitat. Ara bé, les
generacions anteriors, com la de Manel i la meua, vam ser educats en
aquella escola franquista, on l’educació infantil, primària i el
batxillerat fou exclusivament en castellà. Allí començà l’autoodi
que tenen molts valencians i valencianes. Però, a més a més, i en
plena transició, jo vaig decidir estudiar Magisteri i també fou en
castellà. Aquell Magisteri d’Alacant, totalment descontextualitzat
de la realitat del País Valencià, contribuí a afermar, encara més,
les meues conviccions: la necessitat de treballar per una escola
veritablement valenciana. I això és el que he fet al llarg dels 35
llargs anys com a docent.
Mireu,
una vegada a l’escriptor Enric
Valor li van donar un premi, i el de Castalla els digué que
estava molt agraït i content, però més que pel premi, estava
content perquè tenia la consciència tranquil·la d’haver fet allò
que tocava. I tot seguit afegí, “perquè
l’obligació de tot valencià és fer tot el possible per defensar
i promoure l’ús i l’estima de la nostra llengua”.
Doncs bé, amics i amigues, jo tinc la consciència molt tranquil·la
d’haver fet el que tocava. El que tocava com a pare: parlar en
valencià als meus fills, com ho feren els meus amb mi, i
fomentar-los actituds d’estima i ús (És molt decebedor veure com
actualment moltes parelles, tot i que entre elles parlen valencià,
ja no ho fan ni amb els fills ni, encara menys, amb els nets.) El que
tocava com a ciutadà valencià (cavaller valencià de nació
catalana –que diria Ausiàs
March), tot defensant i promovent, des de diferents entitats
culturals i cíviques, la nostra llengua. Perquè estareu d'acord
amb mi que, des de fa segles, ens posen tota mena d’entrebancs
perquè el català acabe sent com una relíquia en una vitrina d’un
museu. Si no el defensem nosaltres, no ha farà ningú. O dit a la
manera fusteriana: “tot
allò que no fem nosaltres pel valencià, els altres ho faran en
contra”. I també, com a mestre, vaig fer el que
tocava, treballar per l’escola que sempre havia somiant: pública,
valenciana, plural, democràtica, arrelada al medi... Per tant, com
veieu, el que he fet al llarg d’aquests anys no ha estat altra cosa
que intentar seguir el consell d’Enric Valor. Però, malauradament,
hi ha molts valencians que han desistit d’exercir com a valencians,
deixant-se portar per aquest procés de castellanització que, “sin
que se note el cuidado”, està aconseguit “que se consiga
el efecto”. Hi ha persones a qui els importa ben poc el futur
del valencià, i que pensen que “con el castellano ya nos
entendemos todos”. Arribaran a entendre i acceptar algun dia
que vivim en un estat plurinacional i plurilingüe? Arribaran a
entendre i acceptar algun dia que la diversitat de llengües ens
enriqueix a tots? Arribaran a entendre i acceptar que, quan parlem en
valencià, no és per capritx o per molestar, sinó perquè és la
nostra llengua i tenim tot el dret a parlar-la i a lluitar perquè
que se’ns respecte?
No
voldria acabar sense aportar alguna reflexió sobre les paraules que
em digué Manel, i que a tants de nosaltres ens preocupen i
neguitegen: què passa doncs amb les noves generacions? S’han
instal·lat en la comoditat? On ha quedat l’esperança, que alguns
teníem, en les generacions escolaritzades en valencià? Mireu, la
realitat és que arreu dels Països Catalans hi ha molts joves que no
parlen català, tot i que a escola n’han aprés. I són joves que
han nascut ací, però que viuen en una mena de bombolles
sociològiques impermeables, i se’n foten de la llengua. I per què
se’n foten? Perquè per a molt d’ells la llengua, entre altres
coses, ja no és un tret imprescindible de la identitat, com sí que
ho és per a nosaltres. Aleshores, la inèrcia de les xarxes socials
i dels mèdia, els porta a
parlar i escriure en la llengua majoritària, aquella que ho envaeix
tot: el castellà. Ací rau, al meu parer, un dels principals
problemes: si deslliguem llengua i identitat, estem perduts com a
poble. Ara, a sobre de la pressió del castellà, tenim la de
l’anglès. Pense que si no enfoquem bé el plurilingüisme, el
futur de la nostra llengua és més que incert.
Diu
Jordi Font que “les
identitats no s’estableixen d’una vegada per totes. Més aviat al
contrari: les identitats, com tantes coses, es fan i es desfan. O
millor: es refan permanentment”. Doncs bé, heus ací el
treball que tenim per davant, aconseguir que parlar, llegir i
escriure en català siga engrescador, motivador, suggeridor... Hem
d’aconseguir que tot el que fem en valencià tinga un valor afegit
i fregue l’excel·lència. I al respecte encara afegiré tres
reflexions que apuntava fa uns dies el director de Vilaweb, Vicent
Partal. Una: deixem a un costat el pessimisme. Fem el favor de
“creure en nosaltres, per
tantes coses extraordinàries que hem fet, que fem i que farem”.
Dues: d’entrada parlem sempre en català, superem el prejudici que
tenim de si ens entendran o no. I tres: “La
nostra no és una llengua inferior en res”. Amb ella podem
fer de tot per això, no debades, el nou baròmetre del govern
francès, que va ser publicat fa unes setmanes, “distingeix
el català com la dotzena llengua més important del planeta”.
Atenció, poca broma, la dotzena entre milers de llengües! Doncs bé,
ja sabem que la situació no és per a tirar coets i que sempre hem
d’estar amatents i treballant al tall. Però si tenim tot açò
present, i cadascú de nosaltres fa el que toca, si anem desfent
aquest procés de castellanització i refent la identitat d’aquest
país perplex, com diria Josep
Vicent Marqués, potser algun dia podrem viure plenament en
català, potser algun dia, com diria Ovidi
Montllor, “el plor serà
d’alegria”.
Moltes
gràcies als Amics de Joan Valls pel treball impagable que esteu
fent: dignificant la llengua, promovent els nostres poetes, editant
llibres, homenatjant escriptors... El País Valencià, els nostres
Països Catalans, necessiten moltes associacions com la vostra.
Moltes gràcies pel premi que m’heu atorgat i per aquesta magnífica
escultura d'Antoni Miró.
Per a mi és un orgull i tot un honor compartir aquest guardó amb
els darrers 28 premiats: actors, mestres, historiadors, ballarines,
sacerdots, cantautors, polítics, ensenyants... tots ells i elles amb
una trajectòria impecable.
I
per últim, us voldria dedicar aquest premi a tots vosaltres perquè,
com diria Joan Valls,
“malgrat les boires del renec
contrari / i el verí perfumat de placidesa, / malgrat les falses
formes dels qui es xopen / d’afectat mimetisme peremptori / i
xuclen la melassa torbadora / per creure parlar fi”,
malgrat tota aquesta gent, nosaltres seguirem fent el que toca.
Perquè tan si els agrada com si no, nosaltres, amics i amigues,
“som –i serem– els fills
ardits de la sempre viva”.
Moltes
gràcies.
Centre Cultural Ovidi Montllor, Alcoi, dissabte 11 de març de 2023
[© Fotos de Xavi Terol]
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
