Francesc Pou presenta nou poemari

Les paraules d'Assun Navarro en la recepció del Premi Joan Valls 2019

 

Done les gràcies a la Associació Cultural Amics de Joan Valls per haver-me atorgat aquest guardó, tam​bé a la persona que m'haja proposat i especialment a la gent que li ha donat suport.

N'estic agraïda, perquè pense i sé que hi ha altres persones que podrien ser igual o més mereixedores d´aquest  premi.

Cooperació i solidaritat són dues claus per entendre l'evolució humana, també en el vessant de la llengua, per això hui, des d'aquesta banda, aprofite l'avinentesa per agrair i compartir el guardó amb les amigues. Sense elles difícilment haguera aconseguit desenvolupar la meua modesta tasca, ni en la nostra llengua, a tots els meus àmbits vitals. I fer-ho amb naturalitat i constància. Sabeu que un trosset del guardó és vostre. Gràcies, Júlia, Emi, Melines, Vicent, Susi, Àlex…

Gràcies també a Ximo per estar ací. 

No sé si deu ser casualitat, avui 9 de març, un dia després de la Vaga Feminista Mundial, quan ahir es va fer evident tot el que volem tantes i tantes dones com vam eixir al carrer per dir, per cridar, per exigir la igualtat, per dir que volem compartir tasques i cures, jornals dignes i dignitat en el treball, que volem poder eixir lliurement al carrer, que quan una relació no siga possible, puguem continuar la vida amb altres persones o soles, però amb tranquil·litat i sense pors. Cap persona no és ama de cap altra.

Alguna persona de les presents ací pot pensar que hui no toca això, aquestes paraules, però de la mateixa manera que la nostra llengua ha viscut amagada, menyspreada i perseguida, continuen ocorrent moltíssimes coses que si no les verbalitzem sembla que no existeixen, però hi són i les pateix més de la meitat de la humanitat.

Tornant, doncs, al que dèiem, pense que hem fet un pas cap avant reconeixent la tasca del  dia a dia de milions i milions de dones. No és una tasca cridanera, però és el que fa que el món funcione, gràcies a la gent del carrer, gràcies a les invisibles.

Dic açò I en pose un exemple. Fa més de 70 anys varen vindre milers de cordovesos ací a Alcoi. Amb el pas del temps els nouvinguts i les noves generacions han fet en la majoria dels casos seus els costums i la llengua del país.

A més de per la indústria, a Alcoi la comparen amb Barcelona perquè s'hi parla el català, cosa que no es pot dir sempre d'Alacant.

Moltes de les amigues que tinc tenen pares andalusos, i a més de parlar la llengua d'Alcoi, són actives en entitats de defensa de la llengua.

L'altre dia en una nota necrològica vaig sentir dir: “Ha mort Cándido… natural d'Espejo…”. En valencià, sí. Pot semblar una simple anècdota, però és un exemple de la tasca que fan quotidianament les invisibles.

Avui em sent fidel portadora d'un guardó que compartesc amb totes elles i no puc deixar de banda el meu agraït i sincer reconeixement. Avant!

[Intervenció d'Assun Navarro en la recepció del 25 Premi Joan Valls al Centre Cultural Ovidi Montllor el dissabte 9 de març de 2019.]

Jordi Botella escriu sobre Escorcoll, premi de poesia 2019

EL DIBUIX DEL CALIDOSCOPI

Jordi Botella

I

“La Natura és un temple on uns pilars vius / deixen eixir a voltes paraules confuses; / l’home hi passa a través d’un bosc de símbols. […] Com ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat, / vasta com la nit i la claredat, / els perfums, els colors i els sons es responen”.

Potser en aquests versos del poema “Correspondències” de Charles Baudelaire s’hi troben les claus de la poesia moderna i alhora la radiografia de la civilització contemporània. La realitat ve a ser un espai definit pel caos, sense cap full de ruta que guie les nostres passes. Enmig de la dispersió, però, hi ha unitat: la mateixa que es reprodueix en un espill trencat. Trossos d’un trencaclosques carregat de sentit, malgrat el periple erràtic del barco borratxo de Rimbaud o la pàgina on els daus de Mallarmé giren en una jugada eterna a la recerca de la paraula que s’ajuste a l’experiència.

El poema “Correspondències” ens fa moderns a l’hora d’entendre un món sense Déu i un món sense el Sentit al qual aspiraven els il·lustrats. Farà de la contradicció moral una bandera i de la sinestèsia el mecanisme per donar cohesió a un univers fragmentari.

II

Conec la poesia de Marta Pérez i Sierra a partir del llibre Llavors, els peixos. En aquell poemari la seua prosa poètica s’articulava sobre dos contraris: l’enyor que provoca l’absència i la joia producte de la presència. Doble cara de l’amor, la nit naix en un altre paisatge a la mateixa hora en què el dia toca a les nostres finestres. L’un sense l’altre serien no-res.

En aquell llibre Marta Pérez i Sierra, per indicar el contrast entre “l’enyor” i la “joia”, es valia de dos símbols: el “tren” –desplaçament, ruptura i absència– i el “mar” –retorn i recuperació de la unitat primigènia.

Algú deu pensar que estem davant d’un univers hermètic. Efectivament, en el sentit etimològic: el déu Hermes és un missatger, un intèrpret que creua les fronteres i arriba als significats més ocults. Al capdavall la poesia remet a aquesta capacitat de ser un pont entre les dues cares de la lluna, la foscor i la llum, jo i nosaltres, la vivència i la paraula, la realitat i el desig. El poema acaba essent evidència i el poeta, un visionari.

III

El llibre Escorcoll manté una fidelitat a Llavors, els peixos pel que fa a l’ús dels símbols com a forma d’explicació del món. Només que ara el terreny de joc està més acotat: és un poemari narratiu, sotmés a una linealitat generadora d’una tensió dramàtica.

El seu llenguatge, malgrat que no segueix l’escriptura versicular del llibre anterior, manté idèntica atmosfera sensual i profètica, quasibé bíblica. D’alguna manera el llibre, a través de les seues cinc seccions, se sotmet a un relat en el qual assistim a la ruptura de la protagonista amb un món idíl·lic, “l’edat de la innocència”, presidit per “el perfum de la primera poma”.

Tot seguit s'hi produeix una “caiguda”, una expulsió del paradís original per culpa d'“uns grams per emblanquinar la soledat” i el posterior càstig: “no plou mai dins les cel·les”. Finalment hi haurà una redempció “perquè surti l’Arc de Sant Martí” i el retorn al paradís inicial: “Ja ets a casa”.

Aquesta linealitat ja ve anticipada per l’epígraf de John Ford –“M’agrada percebre el vertader perfum de l’aire lliure”– on encaixa aquesta història de la dona “esclava del camell”, engarjolada i, finalment, lliure: “mossega el futur”.

Fins ací podríem quedar-nos amb la presumpció que estem davant la història d’una heroïna, víctima dels “cucs de pols blanca” i que acaba refent la seua vida. Una faula èpica en consonància amb els films on John Ford creava uns personatges que com en els mites tràgics són capaços d’enfrontar-se al propi destí.

IV

El llibre de Marta Pérez i Sierra podria restringir el seu significat a aquesta interpretació, però com diuen els manuals de retòrica clàssica: front a l’èpica i la seua apel·lació a valors que afecten una col·lectivitat hi ha la lírica i la reivindicació del sentiment individual.

Ací intervé l’altre epígraf que apareix en l’última secció. Walt Whitman proclama “Moltes vegades m’han rebutjat, m’han vexat, m’han ficat a a la presó i m’han crucificat, i m’ho faran moltes vegades més”.

Agafe les paraules del poeta nord-americà per reprendre les referències que tant en aquest poemari com en l’anterior de Marta Pérez i Sierra caracteritzen la seua escriptura i que podrien concentrar-se en un vitalisme que fa dels sentits un principi d’acció. I ací me’n torne al principi d’aquestes línies quan destacava la sinestèsia dels simbolistes francesos, la seua aportació revolucionària per entendre un món convuls.

En els primers moments del llibre l’autora es val d’aquest recurs a l’hora de cohesionar les imatges abruptes de la protagonista empresonada: “aigua d’olor”, “sospir de groc pàl·lid”, “mossec de violí”. Només la sinestèsia permetrà entendre el caos: “els colors fan olor” perquè gràcies a ells “has recuperat el sentits”.

Així mateix vincule la figura de Walt Whitman a l’ascendència bíblica que en el llibre anterior ja advertíem en l’ús del versicle i les ressonàncies del Càntic dels càntics. Fruites i herbes aromàtiques són ací els correlats de tot un llenguatge corporal: “besa de fonoll els llavis”, “olor d’avellana torrada”, “llepo els seus peus d’ametlla”.

Marta Pérez i Sierra incorpora ara una escenografia litúrgica atàvica en què la dona ocupa el lloc central en símbols, “punyal… Maria Verge”, o espais dramàtics com el “Divendres de dolor”, tot plegat una estètica protagonitzada pel dolor i la seua redempció final.

V

Aquest viatge al final de la nit té una heroïna, “Abigail!”. Potser la tria d’aquest nom haja estat fruit de l’atzar, però m’agrada més concedir-li un valor simbòlic. Abigail, una de les esposes del rei David, és considerada una dona valenta i profeta. Era casada amb Nabal, home imprudent, que es va negar a abonar el seu tribut a David. Aquest, colèric i quan es disposava a castigar la insubmissió, rebé la visita d’Abigail, la qual li vaticinà que seria un gran dirigent i guanyaria guerres per a Iaveh. David desestimà llavors la venjança i quan poc temps després Nabal morí, es casà amb Abigail.

A partir d’ací un joc de correlació –“dona/profeta”, “presó/matrimoni amb Nabal”, “llibertat/matrimoni amb David”– ens proposa un relat simbòlic que es troba en consonància amb les cites de John Ford i Walt Whitman: una dona intel·ligent serà capaç d’abandonar la seua vida anterior amb un home ignorant per esdevenir l’esposa del rei d’Israel.

VI

“[…] l’home hi passa a través d’un bosc de símbols… […] Com ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat…”.

Habitem una realitat convulsa, ens comuniquem amb sons arbitraris, les nostres conductes són mogudes pels fils dels titelles… Tanmateix percebem uns ecos, com els reflexos d’un calidoscopi que ens parla d’un ordre enmig del caos.

Els símbols, la sinestèsia i els mites són els espills tremolosos del calidoscopi on la realitat es transfigura i ens explica. Cada llibre de Marta Pérez i Sierra acaba oferint-nos el dibuix canviant del calidoscopi a mesura que l’experiència ens mena pel mig d’un “bosc” en el qual els sons, els perfums i els colors establexien correspondències entre ells.

D’alguna manera Marta Pérez Sierra ve a dir-nos que malgrat les “cent vuitanta passes d’anada i tornada” Abigail sempre sabrà que “a dos-cents metres hi ha les vinyes”.

[La bonica edició que n'ha fet Edicions del Buc.]

[Marta Pérez i Sierra a l'esquerra, amb Begonya Mezquita i Joan Navarro, el 9 de març de 2019 a Alcoi.]

 

Marta Pérez i Sierra guanya el 36è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi

El poemari Escorcoll de Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi que l'Associació Cultural Amics de Joan Valls instituí en memòria del neuropsiquiatre madrileny que exercí en aquest ciutat des de 1951 fins al seu traspàs l'any 1983. Cofundador i primer president del Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi, president del grup de teatre de càmera La Cazuela i del Grup d'Alcohòlics Rehabilitats d'Alcoi, entre d'altres iniciatives, fou militant comunista des dels anys 60s i tingué també una intensa vida literària com a lector i com a autor de poemes, contes i novel·la curta (Jaque al amo, El alijo…) i teatre (Legado de rosas para el futuro, El expreso de las 24…), obres per algunes de les quals rebé el premi de novel·la Hora XXV per a metges escriptors o el Sant Jordi de Teatre d'Alcoi.

El jurat d'aquesta trentasisena convocatòria fou integrat per Jordi Botella, Rosa Escrivà, Begonya Mezquita, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif i hagué de triar l'obra guanyadora d'un total de 73 originals presentats, 45 dels quals procedien de Catalunya, 19 del País Valencià, 6 de les Illes Balears, 2 d'Andalusia i 1 d'Itàlia, mentre que 46 eren signats per homes i 27 per dones. El premi està dotat amb 1.500 euros i el publica enguany per primera vegada la prestigiosa Edicions del Buc amb un ajut de l'Ajuntament d'Alcoi. El guardó, amb la presència de l'autora, serà fet públic el dissabte 9 de març al Centre Cultural Ovidi Montllor en un acte en què es presentarà el llibre guanyador i s'atorgaran també els 25 Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que reconeixen la tasca de persones i entitats de les comarques de l'Alcoià i el Comtat i que enguany han recaigut en l'alcoiana Assun Navarro, del Col·lectiu 8 de Març, i el Grup de Danses Baladre de Muro. A l'acte hi haurà també l'actuació musical de Fan Swing, amb Sofia Moltó, Juan Mateo i Toni Cruz.

Pel que fa a la guanyadora del premi de poesia, la barcelonina Marta Pérez i Sierra, es tracta d'una escriptora d'una extensa obra poètica que s'inicià en 2002 amb Sexe Mòbil Singular (SMS) i que ha continuat amb Dones d'heura (2011), boCins (2011), Si goso dir-li un mot d'amant (2013), M'he empescat la lluna (2015), Un segon fora del dubte (2016), Ostatge (2016), Llavors, els peixos (2017), Gàngster, ploma i Vaudeville (2018) i Compte amb el buit (2018). Ha conreat també la narrativa curta amb els volums de contes I demà, l'atzar (2008), Bavastells (2014) i ¿Dónde estás?, ha tingut cura del llibre col·lectiu solidari Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (2016) i ha participat en Ponts d'aigua (2018), antologia poètica col·lectiva en favor de Pro Activa Open Arms.

Escorcoll, el poemari que ara edita Edicions del Buc, és un viatge límpid a les tenebres de la presó ple de ressonàncies del passat i la sensualitat d'un món compartit amb la germana empresonada. A propòsit del llibre, que combina amb autèntic mestratge la duresa de l'experiència evocada amb l'ús d'un llenguatge poètic translúcid que funciona amb ritmes i sentits perfectament pautats, l'escriptor alcoià Jordi Botella ha dit: «Aquest viatge al final de la nit té una heroïna: “Abigail!”. Potser la tria d’aquest nom haja estat fruit de l’atzar, però m’agrada més concedir-li un valor simbòlic. Abigail, una de les esposes del rei David, és considerada una dona valenta i profeta. Estava casada amb Nabal, home imprudent, que es va negar a abonar el tribut a David. Aquest, encoleritzat quan es disposava a castigar la insubmisssió rebé la visita d’Abigail, la qual li vaticinà que seria un gran dirigent i guanyaria guerres per a Iaveh. David desestimà la venjança i quan poc temps després Nabal morí, es casà amb Abigail».

[La poeta Marta Pérez i Sierra.]

 

 

[El Jurat 2019. D'esquerra a dreta: Rosa Escrivà, Begonya Mezquita, Jordi Botella, 

Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif, a la Plaça de la Mare de Déu de València 

el 22 de gener de 2019.] 

 

Assun Navarro i el Grup de Danses Baladre, premis Joan Valls 2019

L'alcoiana Assun Navarro i Santos, històrica militant feminista del Col·lectiu 8 de Març, en l'apartat individual, i el Grup de Danses Baladre de Muro, en el d'entitats, són els guardonats amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, que enguany arriben a la seua 25^a edició, i que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. El premi, de caràcter honorífic, consisteix en una escultura original de l'artista alcoià Antoni Miró creada per a l'ocasió i els serà lliurada en un acte públic que tindrà lloc el proper dissabte 9 de març al Centre Cultural Ovidi Montllor. En el mateix acte Amics de Joan Valls atorgarà també el XXXVIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi a l'autora barcelonina Marta Pérez i Sierra pel seu llibre Escorcoll, que ha editat Edicions del Buc amb una ajuda de l'Ajuntament d'Alcoi. El premi està dotat amb 1.500 euros. Enguany n'han format el jurat Jordi Botella, Rosa Escrivà, Begonya Mezquita, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif. Al premi, un dels més veterans del País Valencià, s'hi van presentar 73 obres (45 de Catalunya, 19 del País Valencià, 6 de les Illes Balears i 3 d'altres llocs).

Assun Navarro va nàixer a Alcoi en una família amb arrels a Espejo i Montilla. Durant 10 anys va treballar a Manufactures Carbonell. Corria la dècada dels 60 i en aquesta emblemàtica fàbrica de la indústria tèxtil alcoiana Assun va prendre contacte i consciència del valencià, l'interès pel qual ja no decauria. Fou en aquesta llengua, ja plenament assumida, que va educar els seus dos fills. En els anys de la transició Assun Navarro va col·laborar amb l'Associació de Veïnes i Veïns de la Mistera. La seua feina, constant i discreta, en aquesta entitat del moviment veïnal, amb l'arreplega i organització de tota la informacó gràfica i escrita que generava, va fer possible la plena presència del valencià en aquest àmbit. Fou aquesta mateixa tasca la que Assun Navarro, conscient de la importància d'una bona arxivística per al present i futur de l'idioma, realitzà ara al si de la COCUPANCA, el col·lectiu per la cultura de la pau i la no-violència del Comtat i l'Alcoià. Però Assun Navarro és coneguda sobretot per la seua lluita en el moviment feminista i la seua implicació en les activitats del Col·lectiu 8 de Març on, entre d'altres tasques, hi ha continuat la seua tasca de documentació i n'ha tingut cura de l'arxiu. També en l'esfera de la seua activitat laboral, a la botiga de Cocentaina on ha treballat quasi 30 anys, tota la retolació, informació per al públic, fitxatge dels productes, etc., ha estat feta en valencià gràcies al seu esforç normalitzador. Assun Navarro és, doncs, un magnífic exemple de persona que s'incorpora amb tot l'entusiasme a la llengua i cultura dels valencians, que la fa seua i que n'impulsa l'ús normal.

 

 [La premiada Assun Navarro al mig, entre Marieta, a la dreta de la imatge, i Emília, totes tres del Col·lectiu 8 de Març, en una imatge recent.]

Pel que fa al premi Joan Valls a entitats i col·lectius, han volgut els socis i sòcies d'Amics de Joan Valls que enguany recaigués en el veterà Grup de Danses Baladre de Muro. Fundat en 1981 per «retrobar el folklore i les tradicions lligades al nostre poble i les seues festes», l'activitat de Baladre, amb uns 40 integrants, gira al voltant de la recerca, documentació, conservació i difusió de les úsiques, cançons, balls i tradicions populars de les comarques del sud del País Valencià. Així, Baladre ha realitzat estudis i exposicions d'indumentària antiga i etnografia, participa en l'escola municipal de dansa i en trobades i festivals folklòrics, fa conferències divulgatives i tallers de dansa i amenitza cerimònies civils i religioses. La seua Rondalla Baladre és l'encarregada de posar la música per al ball del grup. Els nombrosos intercanvis que el grup ha dut a terme l'han portat per Itàlia i França, Alemanya i Portugal, Galícia, el País Basc, Castella o Múrcia, a més de sovintejar territoris germans de Catalunya i les Illes Balears, on té en projecte l'agermanament amb la població homònima de Muro. També ha produït espectacles propis: «Festa major» (1988), «Del sud al nord» (1995), «La faena i la festa» (1995), «Això diu que era» (1997) «La festa dels no convidats» (2004), «Cada cosa al seu temps» (2005), «Tradicions de Muro» (2007), «Balls i cançons d'ací (2008), «Les danses» (2013), «Sarau mediterrani» (2013) o «Els cecs romancers» (2013). Tot un exemple, com es pot veure, de feina persistent i ben feta indestriable del conreu acurat i normal de la llengua pròpia.

 

[Dues imatges del Grup de Danses Baladre.]