Josep Sou presenta nou llibre

Declaració del Primer de Maig 2013

En un recent assaig de Joseba Sarrionandia traduït al català amb el títol de Som moros dins la boira? l'escriptor basc reporta que Cir II el Gran se sorprenia que les ciutats gregues tinguessen una àgora buida i oberta concebuda perquè els ciutadans s'hi reunissen en assemblea en comptes d'omplir-la, com feien els perses, d'estàtues i monuments sumptuosos dedicats als déus i als prínceps. Els grecs, no cal dir-ho, van inventar moltes coses, també la forma més aproximada a allò que avui entenem per democràcia, que té per epicentre la plaça pública, l'àgora del debat en peu d'igualtat i lliure. Estàtues, monuments i altres malsons de la megalomania dels poderosos han omplert les places de les ciutats i els pobles del País Valencià, però sobretot l'espai mental de molta de la seua gent en els darrers anys en detriment de la qualitat democràtica que s'expressa en els llocs públics, buits i oberts.

Avui, primer de maig en què Joan Valls hauria fet noranta-sis anys, tornem a reunir-nos a la Placeta del Fossar per enlairar la paraula amb poemes i cançons i respirar la democràcia a l'aire lliure. Aquest és un lloc emblemàtic per als alcoians i les alcoianes, necròpoli durant els segles XVIII i XIX i lloc de residència durant molts anys del nostre poeta. Aquesta plaça fou cementeri quan la derrota d'Almansa, en 1707, i també en els temps de la revolta obrera i popular del Petroli en 1873. I ací, ja ho hem dit, visqué Joan Valls, nascut precisament un 1 de maig, primer gran escriptor alcoià en català de l'època moderna, símbol de la fidelitat a una llengua, una cultura i un país des de clares arrels de poble treballador.

Avui, en temps de greus reculades dels nostres drets nacionals com a alcoians, com a valencians –i només citarem a tall d'exemple dos fets recents i sagnants: les humiliacions patides per Miquel Gironés, músic d'Obrint Pas, a mans de la policia espanyola, encara!, per parlar en valencià, i la llei Wert amb què pretenen, entre d'altres coses, acabar d'espanyolitzar-nos–, i com a poble treballador, ens tornem a aplegar en aquesta plaça. Perquè d'un any ençà s'han agreujat les condicions socials fins a límits ja insostenibles, amb unes xifres de desocupats que al País Valencià voregen el 30 % (més del 55 % entre els menors de 25 anys) i un perill cada volta més gran d'exclusió social i marginació, amb la flagrant injustícia dels desnonaments com a signe més evident d'un capitalisme cada dia més salvatge que està fent caure els tels que encara mantenien el miratge del benestar. Les retallades a drets conquistats històricament amb tant d'esforç com el treball, l'educació, la sanitat o les pensions, al costat del doll de diners públics injectats a la banca i el capital financer i un sistema de corrupteles generalitzat i ara despullat a causa de la crisi, ens impulsen a esmolar les armes imprescidibles: la creació des de la base d'alternatives radicals a l'estat de coses, l'extensió de xarxes de solidaritat que ha de ser interna i propera en primer lloc, una solidaritat de poble unit i igual als altres pobles. Només entre iguals es pot parlar de solidaritat, altrament més val que parlem d'espoli o robatori, que és el que patim i hem patit històricament els valencians, els catalans en general, i és ara quan comencem a plantejar el tema de la balança fiscal i a comprendre que, en bona part, ací hi ha una de les raons del col·lapse pressupostari dels nostres dies. Només faltava, per acabar-ho d'arrodonir, que ens assabentàssem, gràcies als papers de Bárcenas, que la flor i nata de les empreses constructores madrilenyes han estat alimentant durant anys les arques del PP a canvi de substanciosos privilegis en el negoci públic.

Per contra també d'un any ençà s'ha accelerat un procés que es mantenia en una certa letargia, l'inici, amb tret d'eixida l'11 de setembre passat, de la construcció d'un estat propi per a Catalunya, procés en què convergeixen el projecte nacional i el projecte social de més justícia i més democràcia, com les dues cares, indestriables, de la mateixa moneda d'emancipació. No hi ha dubte que aquell “nord enllà” del poema d'Espriu, tan ben interpretat per l'Ovidi, és avui Catalunya, el país germà, i que Alcoi i el País Valencià no poden restar-ne al marge, des de les pròpies especifitats. Catalunya, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que avui agiten les places democràtiques amb propostes ben engrescadores ens poden servir com a referents i exemple. En aquest sentit, el poble d'Alcoi no solament ha de liderar autèntiques polítiques de cohesió comarcal i de solidaritat interna, sinó buscar-se sense manies en l'espill de ciutats de característiques i problemàtiques similars a les nostres i impulsar el debat que el País Valencià, encara sota el govern de gent espúria, encara no s'atreveix a donar. Catalunya està demostrant avui un parell de coses, almenys, que no podem negligir: la necessitat que tot canvi veritable va de baix cap a dalt i que les institucions, els partits, els sindicats i la societat civil en el seu conjunt han d'adequar-se a les necessitats i exigències socials. És el moment de la gran política, la que busca els canvis estructurals que l'adversa realitat reclama, la que és capaç de superar les pors i les inèrcies del passat. Perquè no hi ha més límits que els que deriven de la pròpia defallença, d'una mentalitat submisa, de la nostra manca de coratge.

Potser és més prop que lluny un canvi de cicle al País Valencià, un canvi que no pot ser només el d'unes sigles per unes altres, unes majories per unes altres, sinó una autèntica revolució democràtica, radicalment pacífica, l'inici d'un procés constituent en què siga lícit i necessari, també, abandonar en la cambra dels mals endreços històrics una monarquia anacrònica com totes i corrupta com poques, i començar a pensar en una República Federal dels Països Catalans on Alcoi i el País Valencià s'encaixen en la plenitud de la seua identitat com a poble treballador. En aquest sentit necessitem ara més que mai la convergència del conjunt de les forces d'esquerres per enfrontar la dreta neoliberal que s'aixopluga en les sigles del Partit Popular i que encara és hegemònica sociològicament i institucionalment. En el camí, i com a primer pas, hem de reconèixer l'esforç del Govern Municipal d'Alcoi per crear referents alternatius a les polítiques de la dreta, malgrat l'assetjament polític i econòmic de la Generalitat; hem de considerar com a altament positius els reconeixements recents a les figures d'Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó, l'impuls als pressupostos participatius, la paralització dels projectes més agressius contra el territori, l'esforç en el manteniment de serveis socials bàsics, la defensa de la nostra cultura. Però alhora hem d'exigir, tant a aquest Govern com a l'oposició responsable i compromesa, una major claredat i valentia en l'elaboració dels discursos, una major voluntat pedagògica i de lideratge, una gosadia que trascendesca les velles inèrcies i enfronte els greus problemes amb el rigor i la força que la realitat reclama.

Salvador Espriu, de qui enguany celebrem el primer centenari del naixement, va escriure: “Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes"”. I Estellés, que va morir fa vint anys: “És la nostra cohesió, / l'extens anhel de llibertat, / unes vespres de plenitud, / el més ardent i vell combat”. El poema final del Quadern vermell de Joan Valls és tant un propòsit com potser una premonició: “I a la nit, quan la fosca / ens agermane en neutra / senzillesa entranyable, / bandejarem els ídols / i engendrarem les noves / criatures que empenten / un futur sens tenebres, / tenint com a argument / el clar potent invicte / de l'ampla llibertat”. Avui, en aquest Placeta del Fossar, receptacle de memòria i esperança de futur, recordem les paraules dels nostres poetes en aquest primer de maig.

Visca el poble treballador!

Visca el País Valencià lliure!

Visca els Països Catalans!

Alcoi, 1 de maig de 2013

Homenatge a Joan Valls l'1 de maig

Isabel-Clara Simó Medalla d'Or i Filla Predilecta de la Ciutat

Amics de Joan Valls i Jordà celebra la decisió de l’Ajuntament d’Alcoi de concedir la Medalla d’Or de la ciutat i de nomenar Isabel-Clara Simó Filla Predilecta d’Alcoi i felicita la il·lustre escriptora. Perquè la llarga i fecunda trajectòria d’Isabel-Clara Simó, com a narradora, periodista i militant compromesa amb els Països Catalans, mereixia un reconeixement com aquest del poble i l’Ajuntament d’Alcoi. No és només que la seua literatura haja aconseguit fites de qualitat com les que representa per exemple la novel·la Júlia, especialment estimada pels alcoians, ni que Isabel-Calara Simó siga una de les veus més representatives i potents de la seua generació, sinó que els seus llibres han sabut arribar a sectors de la nostra població que rarament s’havien pogut interessar per la lectura. La contribució, en aquest sentit, de la nostra autora a la causa del país i de la llengua discorre paral·lela als seus mèrits estrictament literaris. Hi ha encara una altra avinentesa que voldríem recordar: la Isabel-Clara Simó representa, com en el seu moment l’Ovidi Montllor i tants i tants altres veïns nostres, reconeguts o anònims, el fil que uneix dues ciutats germanes, Barcelona i Alcoi, dos pobles que compartim nació, cultura i llengua, Catalunya i el País Valencià. En aquests moments en què al Principat està obrint-se una fase inèdita cap a l’emancipació nacional, democràtica i social, reconèixer el treball i homenatjar la persona d’Isabel-Clara Simó, és també apostar pel canvi de rumb necessari que Alcoi i el País Valencià necessiten avui més que mai. Per tot això, enhorabona al Govern Municipal per la iniciativa i enhorabona, sobretot, a l’amiga Isabel-Clara Simó.

Alcoi, 25 d’abril de 2013

Maria Conca i Aramultimèdia premis Joan Valls 2013

L'activista, professora i escriptora Maria Conca i el diari digital Aramultimèdia han estat guardonats, en l'apartat individual i en el col·lectiu respectivament, en la dinovena edició dels Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català. Maria Conca i Martínez (Beneixama, 1948) és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Persona molt activa de l'esquerra independentista i fundadora, juntament amb el seu marit Josep Guia i altres companys, del PSAN, Maria Conca fou una de les pioneres de l'ensenyament en català al País Valencià, tasca a la qual va dedicar algunes publicacions, i una destacada investigadora en el terreny de la paremiologia, o estudi lingüístic dels proverbis, i la fraseologia del català. En relació a l'ensenyament en català fou coautora d'Escola i llengua al País Valencià (1976); quant a la investigació lingüística, li devem llibres com Paremiologia (1987), Els refranys catalans (1988) o Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a un corpus paremiològic del segle XVI, la tesi amb què es va doctorar i que fou publicada en 1995. Amb Josep Guia, a més de nombrosos articles i comunicacions, va publicar Els primers reculls de proverbis catalans (1996), premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular i Premi Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua Catalana, i va encarregar-se de l'edició d'El Tractat d'Almisrà (precisament l'espectacle que cada any es fa a Biar fou premi Joan Valls de l'any 2004) en 2008, i amb diversos autors Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva (1998). Més directament vinculats amb el seu compromís cívic i polític, i sovint en col·laboració amb Josep Guia i amb especial incidència en l'àmbit de les comarques valencianes del sud, són treballs com "Noves dades sobre presos i presons del primer temps de la repressió franquista a Alacant", Revista del Vinalopó (2009), "Anàlisi d’un sumaríssim d’urgència: el 7545 d’Alacant, contra Vicent Conca Amorós, alcalde de Beneixama", Cahiers de Prohemio, 11 (2010) o "Tres voltes rebel: El compromís nacional, de classe i feminista de Maria-Mercè Marçal (PSAN 1976-1980)", III Jornades Marçalianes: Obertures teòriques i polítiques en l’obra de Maria-Mercè Marçal des de la perifèria (València, 12 i 13 de novembre 2010), entre molts d'altres. Altres fites del seu compromís amb la llengua, la cultura, el poble i el país van ser la creació de la revista La Llobera en 1978, la fundació de l'associació cultural La Quarantameula, la participació en la campanya “No trenquem la comarca. Per la unitat de l'Alcoià-Comtat” en 1986 o, entre moltes d'altres iniciatives, la creació de l'Institut d'Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) en 2009. L'any 2010 Maria Conca va tenir una participació decisiva en l'organització de la XXII Trobada d'Escoles en Valencià a Beneixama.

[Maria Conca en un moment de la seua intervenció després

de rebre el premi. Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, 23 de març de 2013. Foto Andrea Rodríguez.]

Per la seua banda, el diari digital Aramultimèdia fou creat en gener de 2010 com una prolongació del projecte AlcoiDigital, iniciat en 2003. Els socis fundadors del diari van ser els periodistes Jordi Orts, Natxo Lara i Germà Llorca, equip a què es va afegir més tard Lídia Vila, l'actual coordinadora, juntament amb els redactors Rafa Cerdà i Andrea Moreno. El valencià ha estat, així, el vehicle normal d'informació i opinió multimèdia adreçada especialment a l'àmbit d'algunes de les denominades comarques centrals valencianes, l'Alcoià i la Foia de Castalla, el Comtat, la Vall d'Albaida i la Costera i també l'Alacantí. Es tracta d'una empresa periodística de les nostres comarques innovadora i que obté els seus ingressos per la via de les subscripcions de lectors i els anuncis publicitaris. Malgrat la seua evident “joventut”, Aramultimèdia està consolidant-se ja com un mitjà de comunicació per Internet de referència a les nostres comarques, amb una mitjana d'unes 15.000 visites úniques cada mes, i per a les institucions sensibles al procés de normalització del català al País Valencià. Prova del procés d'expansió en què es troba el diari a hores d'ara ha estat l'obertura recent d'un espai físic per a la redacció al centre d'Alcoi. Els guardons, simbolitzats en sengles escultures d'Antoni Miró, juntament amb el XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi a Francesc Bernàcer i Valor (Alcoi, 1943) per la seua obra El pes de les ales, van ser lliurats per la nostra entitat el 23 de març al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi.

[La coordinadora d'Aramultimèdia Lídia Vila. Al fons Rafa Cerdà,

Andrea Moreno, Natxo Lara i el regidor de Política Lingüística

de l'Ajuntament d'Alcoi Jordi Tormo. Foto d'Andrea Rodríguez.]

[Francesc Bernàcer en un moment de la seua intervenció. Foto A.R.]