10 poetes per l'Ovidi

Ahir, al Casal Ovidi Montllor, vam presentar el llibre "62 poemes per l'Ovidi" que, finalment, ha vist la llum. N'érem 10, dels poetes que hi han col·laborat, i un grapat d'amics i amigues d'Alcoi i de la comarca, que vam gaudir de l'audiovisual que l'amic Gilberto Dobón ha creat sobre l'home de negre que cantava, que recitava, que somniava. Després, lectura, poemes, paraules per l'Ovidi, una vegada més.

Alcoi es mobilitza per l'escola pública

Romance del negro muerto

Quaranta anys després de l'assassinat de Martin Luther King un altre negre, Barack Hussein Obama, contra tot pronòstic, és el nou president dels Estats Units. Alguna cosa del somni dels lluitadors negres pels drets civils s'està fent realitat aquests increïbles dies. Ens agradaria poder dir d'aquí a uns mesos que el del dimarts 4 de novembre fou un gran pas per al poble americà i també un gran pas per a tota la humanitat. Aquests dies hem recordat el poema que el Dr. Manuel Rodríguez Martínez, que dóna nom al nostre premi de poesia, va escriure a la mort de Luther King i que llavors fou publicat en la premsa (probablement el Ciudad). Aquell romance de ressons lorquians ens sembla avui més carregat de sentit i amb tota la seua força premonitòria (tard o d'hora l'esperança i la poesia solen ser-ho). Ací té el lector, doncs, aquell poema per celebrar la victòria de la negritud i la dignitat democràtica:


En las callejas de Harlem
se han callado las guitarras,
el vendaval de los miedos
desplegó sus negras alas
y un repique de presagios
tamborilea en el alba,
mientras el negro vigila
y el blanco vela las armas.

En esquinas de sigilo
la muerte está agazapada
y la pupila del negro
es una flecha clavada
en el hueco de una puerta
y en la luz de una ventada
(el negro junto a la negra,
el blanco junto a la blanca).

El bosque de rascacielos
se cubre de negra escarcha
y una venganza de siglos
afila viejas navajas
con el agua del rencor
y la piedra de la rabia.

Por los alcores del susto
la muerte ya se encarama
y un coro de plañideras
con sus voces enlutadas
están velando a un silencio
sin latines ni campanas.
(Negro: ¡dispón el cuchillo!
Blanco: ¡despierta a la blanca!)

El tan-tan de los horrores
galopa en la madrugada
y mientras el negro rumia
sueños de selva cercana
el blanco mira que mira
con azoro en las mirada.
(Negro: tú tienes el odio.
Blanco: tú tienes la tralla.)

En las callejas de Harlem
enmudecen las guitarras,
pero el silbido del viento
y el susurro de las ramas
le está diciendo a los negros:
“¡Esperad que llegue el alba!”.
(Negro: ¡qué larga la espera!
Blanco: ¡qué noche tan larga!)

Tan sólo Lutero King
no monta ninguna guardia.
Dejad que duerma. Su sueño
no tiene color ni raza.

Manuel Rodríguez Martínez, 1968

La guillotina

Per telèfon el meu amic semblava molt abatut, de manera que vaig acceptar sense miraments la seua proposta de trobar-nos al cap d'una hora. A la terrassa del Lisboa, després del primer, generós, glop de cervesa, va etzibar-me una frase certament inquietant: “A la guillotina, me'ls envien a la guillotina!”. Esvaïda la perplexitat inicial, va aclarir-me que es tractava dels 427 exemplars que quedaven del seu penúltim poemari, publicat primorosament per l'editorial més important del país feia cinc anys. La condemna a mort havia arribat al meu amic a través d'una carta escrita en l'estil glacial propi del gènere. L'editorial al·legava la manca d'espai als magatzems per justificar la reducció dràstica d'estocs. “I al meu nadó han decidit donar-li l'estocada”, va reblar el joc de paraules com si de sobte hagués recuperat el bon humor. M'explicà que el llibre havia obtingut un premi important, que l'edició l'havia sufragada la institució patrocinadora, raó per la qual l'editorial, amb tot el peix venut, se n'havia completament desentès (una miserable ressenya, una presentació protocolària, algun exemplar perdut en alguna remota llibreria). Feia quasi trenta anys que el meu amic publicava llibres amb una certa regularitat d'amateur, de manera que era fàcil de comprendre la decepció provocada per l'estocada. “No m'han volgut rebaixar ni un cèntim el preu d'autor! N'hauria comprat un bon grapat i l'hauria regalat en una parada del mercat, al costat del peix, o als estudiants de Filologia. Però s'estimen més destruir-los. Els editors convertits en guillotinaires, quina cosa! I el pitjor de tot: amb els meus poemes faran pasta de paper per a alguna d'aquelles infectes novel·letes amb què diuen que promocionen la lectura. Visca l'ecologia!”. Vaig pensar que la guillotina conservava una aura especial, no era el foc infame de la Inquisició, i que els llibres trobarien al remat una mort digna. Però no vaig badar boca. La cosa no estava per a bromes.

Manel Rodríguez-Castelló, article publicat a Levante-EMV 25 octubre 2008

Memòria i desig

X Edició Cabanyal Portes Obertes


Quan la memòria no és camí franc, travessat de llum i d'ombres, pot quedar sepultada sota munts de terra, una ferida en carn viva que supura des de l'abisme d'una fossa. A temperatures extremes, adopta sovint la invisible textura de l'aire, i es vaporitza per condensar-se al cap d'un temps i tornar a la seua forma primordial, que és la de l'aigua obstinada que cau, inunda els llits secs, es filtra per les escletxes. Federico García Lorca jeu des de fa 72 anys amb dos banderillers, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas, i el mestre roig de Pulianas Dióscoro Galindo, a la vora d'una olivera del camí d'Alfacar a Víznar, on un escamot de falangistes va alçar un monument a l'estultícia amb el plom de les bales. Més de 30 són els anys que ha esperat Ian Gibson perquè la veritat dels llibres guanye la dignitat de la reparació històrica. Amb Federico vindran milers de morts abandonats en carreteres o enmig de la soledat dels camps, i l'aigua que es va evaporar per efecte de la crueltat, la por i el silenci, caurà en forma de pluja tenaç i fertilitzarà la terra. El passat és un geni tancat en una llàntia meravellosa; si l'alliberes, podrà concedir-te tres desigs, però si t'obstines a negar-lo, un dia eixirà brandant l'espasa i et reclamarà el seu tribut de sang. Només la memòria pot suturar algunes ferides. Pelar la ceba fa plorar, però duu al cor del bulb i assacia la gana, com li va passar a Günter Grass. La memòria no és un culte a la història, individual i col·lectiva, sinó una exaltació del present i un projecte de futur. Tota la poesia de Manuel Vázquez Montalbán es concentra en aquestes dues paraules. Avui fa cinc anys que aquest immens forjador de memòria va acudir a la cita que havia anotat en un dels seus versos i va trobar la mort a Bangkok. Li hauria agradat veure com plou avui sobre les fosses, li hauria agradat trobar-se les Portes Obertes al Cabanyal, on la gent encara riu i defensa memòria i desig, passat en present i en futur.

Manel Rodríguez-Castelló, Levante-EMV, 18 octubre 2008



Manuel Vázquez Montalbán