A Pep Benet, el del Lisboa

Fa anys, inclòs en el llibre Erosions (Amós Belinchón Ed., València, 1994), vaig dedicar aquest poema a l'amic Pep Benet, que ens va deixar fa uns dies. No tinc imatges digitals del Pep, només un parell d'instantànies de les d'abans, preses en alguna d'aquelles nits araneses del Lisboa o en la final del gol de Koeman, que la penya vam celebrar penjant una senyera en la capelleta dedicada a Sant Jordi de la Seu de València. En comptes d'això, i per acompanyar les paraules i homenatjar l'amic, ací teniu una bella panoràmica d'Alfama. Sense el taverner (com m'agradava anomenar-lo) dels poetes no hauria estat possible aquell esclat de les Nits d'Arana. Durant molts anys el Pep hi exercí d'amfitrió, amb la seua discreció, la seua estima pel país, la seua generositat i la seua bonhomia. Junt a l'absència irreparable, que potser anirà creixent amb els anys, els seus amics tenim també un fum de bons records i l'exemple d'algú que ens féu la vida més amable, algú que creié de veritat en el valor de les paraules i de l'amistat. En l'alegria, però també en la sotsobra, sempre hi vaig tenir el Pep, la seua atenció, les seues paraules, que sempre tindré presents.



La nit ens obre les venes de ciutat
sota una pluja persistent,
llums canviants damunt els arbres nus d'hivern.
En la cervesa o la pols cerquem
un riure que es deixata, una cançó
que ens arranca el cor de quall
i amara com la pluja la carn flonja
de l'espera, del trànsit insondable.
Travessem ponts en la boira,
ens endinsem per places lluentes
sota fanals solitaris
entre els vianants esmaperduts de les nits aquàtiques,
i som rebels d'iridiscències,
somnàmbuls de la fosca,
hereus de tants silencis
repicant l'ànima augusta.
Per les avingudes trontolla
un cavallet de cartró
i l'encalç d'una fuita repetint-se
en les nits d'alcohol i pluja
i pulsacions d'un Waltz for Debby.

I en l'esclat que ens solca la mirada
hi ha deliri de lliris i aures noves.

A Pep Benet

La font roja

Hi ha pressa. Molts governs, conscients de la seua interinitat, sucumbeixen a la miopia política, malaltia ocular que consisteix a veure els objectes propers amb una certa nitidesa i els més o menys allunyats com a confuses nebuloses. El PP arribà al govern d'Alcoi gràcies al transfuguisme instigat per l'anterior alcalde socialista i sap que el seu poder, fruit d'aquell accident, s'assenta damunt una falla geològica, i que tard o d'hora les aigües del Serpis l'arrossegaran cap als albellons de la història. Algunes iniciatives dels actuals gestors haurien fet caure la cara de vergonya a més d'un alcalde franquista. La transformació d'un jardí públic en aparcament privat, saltant-se a la torera les més de sis mil signatures presentades contra el projecte i una sentència judicial que va cremar com foc d'encenalls, les maniobres especulatives que alçaran pisos de luxe sobre l'antiga Estambrera amb vistes al no-res a què estan reduint la ciutat o la mutació d'una zona verda en establiment per a la venda de gasofa de McDonalds, són algunes de les perles d'una dreta que governa amb el manual d'instruccions dels neocons, olfacte de tauró i sense complexos. La miopia política, en gran part heretada dels temps de Sanus, invalida per a la creació d'un projecte de ciutat que vetle pels interessos comuns alhora que proporciona als esquals una sagacitat extraordinària per al negoci i els favors a la parentela o classe pròpia, com va passar amb el Teatre Calderon, ja gestionada per mans amigues. Ara volen fer un hotel de 50 habitacions, amb suites i tota la pesca, no apte per a motxillers, Peralta dixit, en el cor de la Font Roja. L'única empresa concessionària pagarà menys de 6.000 euros l'any (ni 10 cèntims per habitant) i explotarà el negoci, sense estudis d'impacte ambiental ni consideració d'altres alternatives sostenibles, durant 40 o 60 anys, una bicoca. Calen molts pebrots per atacar el pulmó i paratge més emblemàtic d'una ciutat d'amants de la motxilla. Eperem que aquesta vegada els taurons no se n'eixiran de rosetes.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, 5 juliol 2008

Les margarides de Marqués

De fet feia anys que el trobàvem a faltar, en els seus articles, en la plaça on s’airegen els debats creatius i volen les propostes engrescadores, i no perquè mai hagués desistit dels somnis, de la voluntat d’arrimar el muscle, del compromís, sinó per les putades del temps, pels estralls de la malaltia. De manera que sempre preguntàvem per Marqués en veu baixa, com qui tem despertar un nadó, agafant-nos a la necessitat de pensar que potser la Dama havia fet una excepció i ens concediria la treva del retorn de la lúdica lucidesa del mestre. Perquè l’heterodox de l’heterodòxia, com algú va arribar a definir-lo, fou essencialment un mestre, capaç d’elaborar les preguntes que ens posaven davant l’espill de la nostra perplexitat. I ho féu sense ajornar el goig de viure el present en nom de cap paradís futur, renúncia que tant justifica els mansos de moltes confessions, sabedor que l’autèntic compromís comença amb el que és té més a mà, que no és altra cosa que la pròpia vida. Un ram de margarides posà color al festí d’estovalles arnades del comunisme canònic, i aquelles flors eren verdes, i violetes, i concentraven tota la gamma dels vermells. La construcció del país que anàvem fent s’impregnava, gràcies a homes com Josep Vicent, d’aromes llibertàries, i l’horitzó, sostret de les urpes de les simplificacions fàcils, s’obria a vivificadores complexitats. Però ara se n’ha anat per sempre i ens deixa ací, una mica més orfes, amb els nostres amors impossibles. Molts amics el van acomiadar al cementeri de València mentre sonava una cançó de l’Ovidi. L’eslògan que quasi el va fer senador deia: “L’única cadena, la del vàter; l’únic vàter, el vàter”. I per això continuarem, dones i homes d’un país que potser no el va merèixer.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, 8 de juny de 2008

Valls endins, recital de poetes en homenatge a Joan Valls a muro

El passat dimarts 3 de juny, Amics de Joan Valls vam ser a Muro en un recital col·lectiu de poemes en homenatge a Joan Valls i Jordà. En aquesta vila del Comtat se celebrava la setzena edició de la seua Setmana del Llibre i fou en aquest marc de lletres i cultura que vam ser-hi convidats en compliment d'un acord de col·laboració amb l'Ajuntament murer amb motiu del I Encontre de Poetes a Alcoi del març passat. Una digna representació de la nostra entitat, integrada pels amics-poetes Jordi Botella, Maria Fullana, Joan Jordà, Robert Llopis, Eduard Marco, Begonya Mezquita, Francesc Pou i qui açò signa va ser l'encarregada d'escenificar aquest “Valls endins. Recital de poetes valencians en homenatge a Joan Valls i Jordà (1917-1989)”. El títol que vam triar per a la lectura era un cluc d'ull al temps: en 1989, uns mesos després de la mort del poeta alcoià, presentàvem al Music Hall del Rialto de València l'espectacle “Valls endins” amb poemes de l'autor recitats per Begonya Mezquita, Rosanna Espinós, Pepa Miralles i Manel Rodríguez-Castelló i acompanyats per la música del piano de Marisa Blanes, el clarinet d'Eduard Terol i el violoncel de Rafael Terol. Per a l'anecdotari direm que aquell mateix dia, una mica més tard, l'Ovidi tornava després de molts anys a cantar a València, en companyia de Toti Soler, al teatre del mateix Rialto, motiu pel qual no va poder assistir al nostre recital –si bé ens va visitar uns moments abans per disculpar-se'n molt amablement. Però tornem a la nostra crònica murera.
Uns dies abans, i gràcies a l'abnegat esforç –una vegada més– de l'amic Tomàs Tàpia i de la maneta de Salvador Sellés (Siva), es muntava al Centre Social de Muro l'exposició “25 anys de poesia. 25 anys units per la paraula”, que ja vam presentar a Alcoi el març i que es podrà veure durant aquesta Setmana del Llibre en aquella vila. (Si us la vau perdre llavors, aprofiteu ara l'ocasió per visitar-la: no us defraudarà.)
I ara el recital. Hora de començament, 20.30 h. Lloc: Biblioteca Municipal, amb la sala plena de gom a gom, amb predomini de públic femení (of course). Amb la projecció d'un audiovisual preparat per a l'ocasió per Tomàs Tàpia amb instantànies del poeta d'Alcoi i llocs emblemàtics de la vila del Comtat, van obrir l'acte Rafa Calbo, regidor de cultura de Muro, i l'amic Joan Jordà, el nostre amfitrió. La primera part de l'espectacle consistí en la lectura de quatre fragments autobiogràfics de Valls que Joan Jordà havia espigolat en números de la Revista de Festes corresponents a la dècada dels 80: estius de jovenesa a Muro, on el poeta va descobrir-hi els atractius del camp murer amb la gent treballadora dedicada a les diverses feines; records del seu pas per la presó d'El Sueco d'Alcoi, acabada la guerra; el contacte amb un poeta de Muro en els inicis de la seua activitat literària… La segona part del recital consistí en la lectura de poemes de Joan Valls per part dels poetes presents. S'hi van sentir poemes de Grumet a soles, L'home pot ésser àngel, Tast d'eternitat, Hereu de solituds, Versos a Sara, Breviari d'un eremita urbà, Les hores vives i Anys i paranys. Acabada aquesta part, els poetes van llegir-hi poemes de collita pròpia, amb la peculiaritat que cada poeta llegia un poema propi i un de l'autor que el seguia en l'ordre de la recitació, fins a completar la roda de vuit poetes i setze poemes.
Una hora i poc més després de començat l'acte acabava el recital, que, segons l'opinió de molts dels presents, havia aconseguit el difícil equilibri entre lleugeresa i profunditat i un ritme molt viu. Dotze exemplars del nostre llibre Ponts de paraules, que es van vendre allà, van poder ser signats pels autors presents. I després de la feina, un sopar a l'hotel Vila de Muro, amb magnífiques picadetes i bon vi negre del país, que tan estupendament i amb tant de trellat s'està elaborant avui dia a la comarca. La vetlada, entre els comensals, no va poder dissimular la satisfacció del deure ben complit i l'alegria de retrobar-nos, valls endins, per raó de la poesia.



A la fotografia, d'esquerra a dreta, Joan Jordà, Rafa Calbo, Manel Rodríguez-Castelló, Robert Llopis, Jordi Botella, Begonya Mezquita, Tomàs Tàpia, Pep Mir, Eduard Marco, Francesc Pou i Maria Fullana, després del recital.

Poemes de Josep Porcar

Ara que l'estiu s'acosta, aquests poemes del castellonenc Josep Porcar (1973) del seu recent Els estius, poemari que ja veié fa uns mesos la llum en edició digital i que ara publica Brosquil fora de col·lecció, ens poden protegir d'excessos i d'ardències inútils. La platja, les platges, són l'espai idoni de l'embadaliment, l'oblit i la complicitat amb l'actual estat de coses planetari. Que ens ho diguen als valencians, que hem sofert en la pròpia pell del paisatge la conversió d'aquests espais en paradigmes del simulacre. Amb una ploma que renuncia a la coartada universal, com volia Leonard Cohen, Josep Porcar despulla les mentides –en primer lloc les del llenguatge– i ens restitueix la crua veritat de la nuesa. Gràcies a la verticalitat del seu horitzó hem trobat bellament expressades en paraules més raons per a la dissidència, sobrats motius per enfortir la resistència.

Josep Porcar

Els estius, Brosquil Edicions, València 2008

XI. Benicàssim

Havies d'anar a parar a l'única platja
de l'univers on pots sentir-te plenament
turista i estranger a casa.
Pots, per exemple, empassar-te pizza
en sis idiomes llevat
del teu.

XV. Cucs

Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s'organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany en tanga.

Clepsidra

Tinc temps
marcat pel conveni
de mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabarà l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Perspectiva

Aquesta terra corria per la teua sang.
Ara és la teua sang la que corre per aquesta terra.
És la mateixa terra i és la mateixa sang.
Idèntiques.
Moriràs si oblides
que l'objectiu primer de l'ocupant és
capgirar la perspectiva.