LLEU SOL TENYIT DE CENDRA

Prenem el te pretesament silents
mirant ànecs nocturns com morts a l'ample llac
tu et cerques les butxaques i prens el tabac ros
i em parles de mil llavis i cent
maneres d'estimar.
Una vedella oberta talment a cal carnisser
encara foc, lluitant amb aquesta calma de març
la tenim als nostres caps -no ens n'oblidem-
i observes enyoradissos els nois de braç picat
les xiquetes amb ànima de nacre que tenim als nostres peus.
A l'espill amb ells ens hi mirem.
Pensen que lluny que lluny (oh!) resta tot
la mar de pàmpols paraules aquells ulls herba
el nostre sol.
Mirem aquells que poguérem ser. Mirem qui som.
I restem una estona en gran silenci.
De bell nou parlem del marquès de bataille
de dylan de chanel, recitem pavese original,
i tornem a demanar te a la jaqueta del cambrer
a sota aquest lleu sol tenyit de cendra
capvesprol els cabells.

(1982)

Joan M. Monjo (Gandia 4 gener 1956-1 gener 2007)

FAN (Feliç Any Nou) AMB UN POEMA DE VALLS

Clara llibertat

La Llibertat va i diu:
–Jo sóc una altra cosa.
Polida en foc o fred però polida
amb insistència, amb risc, amb clams d’hosanna,
essencial trepig per les senderes
que jo sempre he triat
amb fúria congènita, crit ofegat
contra el bàrbar oripell
que aixeca protocols
en codis de paüra organitzada
a les més pudents clavegueres,
a les bardisses de la infàmia més corrupta.

Amb el tirs flamejant
delerem aclarir les clàusules obscures
i el colpeig de les ones més nefastes que envaeixen
les zones de la vàlida existència,
sense amagar la cara,
sense embrutir les roses,
tot encimbellant al cor la norma substantiva
que ens convida a un futur en què s’arboren
les mesures nadiues.
Cal esbrinar els qui tramen
la maligna consigna, les harpies
que maquinen paranys per implantar
el silenci més fosc contra la crida clara
que ens mena al gran Principi.

Un laberint de dubtes eclipsa les clarícies,
però resta sempre, sempre,
la flama resurrecta, l’esplendor
de l’Home alliberat que mai no deixa
la gran base profunda i el coratge
de l’alé que travessa les foscúries,
abrandat per un baf immensurable
de suors i martells que matinegen
i s’enlairen al fat d’un món possible.

(Joan Valls i Jordà, Quadern vermell, 1986)

OBITUARIO CON HURRAS

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda.

Mario Benedetti

CONCERTS DE LA CORAL POLIFÒNICA ALCOIANA

Diumenge 17 de desembre, a les 12.00, al Círculo Católico de Obreros (Plaça d'Espanya, 14, segon pis):
·Cor Infantil, sota la direcció de Pere Moreno i Climent. Entre d'altres nadaletes, interpretació d'una versió coral del "Cant dels Ocells".

·Cor de Cambra:peces de polifonia clàssica i de cançons populars nadalenques.

·Cor Gran, sota la direcció d'Alexandra Soler i Aguilar:repertori de nadaletes, algunes d'elles tan conegudes com ara "Adestes Fideles".

Dissabte 23 de desembre, a les 20.30, Casa de Cultura de Biar.

una de les imatges dels blaus que van inspirar els poemes

vertical neighborhood.
Originally uploaded by D.James.