dimarts, de maig 27, 2014

Sobre `Dona i ocell´, d'Empar Sáez

Empar Sáez, Dona i ocell. XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 108, Paiporta, 2014.

EL TRÀNSIT DELS OCELLS

El títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta, el títol té vida pròpia i independent en el mar (més apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present, a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques, imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles, n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de Dona i ocell se sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.
Ultra aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny, entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”; “Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers poemes de la primera part, Estances d'aire, assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”), un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària / en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor, / de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit, el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol / en la llum perenne de l'arbre”.
Aquest primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos, ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències universals però recorregut amb la força i la veritat de l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i saviesa.

[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]


divendres, de maig 02, 2014

Dos vídeos de l'Homenatge a Joan Valls 2014

En els següents enllaços podeu veure el vídeo de Página 66 (pagina66.com/not/94760/homenatge-a-joan-valls-en-el-seu-97-aniversari/) i el d'Aramultimèdia (www.aramultimedia.com/ca/index.html) de l'Homenatge a Joan Valls que va tenir lloc l'1 de maig de 2014 a la Placeta del Fossar d'Alcoi.

dijous, de maig 01, 2014

Declaració Primer de Maig 2014

M'ha enervat aquell viure on tot s'immola,
m'ha crescut a l'esquena la fatiga.
Sofresc d'un son que a voltes em castiga
agafat pels sotracs d'aquella mola.

El contacte amb el món m'infon l'escola
de l'aspra sapiència. Ja espiga
la saó el fruit possible de l'artiga
malgrat l'oratge fosc que l'envirola.

Justa és la matemàtica del poble.
No es trenca el càlcul per mesura noble
quan el nivell vital salva la runa.

La història rodola immensament
i el resum s'enforteix en puny fervent
pa, vi, sal, raó— de sol a lluna.

(Sonets d'insistència. Quadern vermell, 1986)

· · ·

Aquest Primer de Maig celebrem el 97è aniversari del naixement de Joan Valls, el poeta que va fer d'aquesta Placeta del Fossar motiu recurrent dels seus poemes i que nosaltres, com cada any, omplim de poemes, de música i cançons, de paraules que donen expressió a la nostra civilitat, al nostre anhel de ser un poble lliure entre els pobles lliures, a la nostra lluita solidària i internacional de classe treballadora. Fa uns dies, el 25 d'abril, commemoràvem la desfeta, tres-cents set anys arrere, d'Almansa, però també el quarantè aniversari de la Revolució dels Clavells de Portugal, ja inscrita en la memòria col·lectiva com un moment màgic que sempre torna carregat d'esperances als sons del Grândola Vila Morena. Com en tants poemes de Joan Valls, doncs, enlairem avui, Primer de Maig, al costat de la senyera, la cançó dels clavells rojos.
Perquè, amigues i amics, companys, en pocs homes —i un altre cas molt similar n'és el del nostre estimat Ovidi— coincideixen tan nítidament la fidelitat a les arrels nacionals i la consciència de classe com en el nostre poeta, i per això en aquesta plaça s'agermanen indissolublement cada any aquestes dues realitats en un anhel comú.
La reflexió que avui us proposem gira al voltant del següent fet constatable i que parla ben a les clares de quin és el moment històric que vivim com a poble: la persistència i augment en quantitat i gravetat dels atacs a la llengua i la cultura del país per part dels qui ens governen a València i a Madrid. L'any que se n'ha anat volant queda senyalat com el del setge impune al nostre espai informatiu amb la prohibició de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, aperitiu que van servir abans de tancar Canal 9 de la manera més abjecta, i els entrebancs, quan no atacs directes, a l'escola pública i al dret de rebre ensenyament en la pròpia llengua. Ho diguen com ho diguen, ho pinten com ho pinten, les vulneracions dels drets humans i d'una constitució que sempre branden com una espasa, com una muralla de prohibicions i mai com una garantia de respecte als drets formalment reconeguts, ha pres carta de naturalesa entre nosaltres.
Tot això s'inscriu en un context de crisi generalitzada per les males arts del capital, per un sistema corrupte i també, per què no dir-ho, per una certa desinhibició de la ciutadania envers els problemes col·lectius fruit de la despolitització flagrant dels anys de falses vaques grosses i una incompetència reiterada de les esquerres per liderar processos de canvis radicals, necessaris i viables. La davallada evident del PP que ratifiquen totes les enquestes, la pràctica paràlisi de les institucions d'autogovern i, de manera molt significativa, el teló de fons del procés d'independència a Catalunya, són qüestions a tenir molt en compte per comprendre el moment d'extrema gravetat en què ens trobem. D'una banda, el Partit Popular és conscient que se li esgota el temps de les majories absolutes i agita tant com pot l'espantall anticatalanista. Té pressa per rematar la feina, per rematar-nos, i sap quina és la línia de flotació d'un poble com el valencià, que ha decidit torpedinar en els flancs més sensibles de la seua recuperació nacional i plenitud democràtica: els mitjans propis de comunicació i l'escola pública com a eina fonamental d'una societat avançada. Avui els valencians som, privats de mitjans audiovisuals propis i tallades per aquest costat les nostres connexions amb el conjunt dels Països Catalans, el poble més invisible i mut de tot l'estat. I a mesura que el procés al Principat vaja avançant en la seua reformulació democràtica, social i nacional, més hem de témer a casa nostra l'embranzida de l'espanyolisme cavernícola. Com deia l'Ovidi: "I depén de com et poses, més o menys t'ha de pegar". Però t'ha de pegar. Tanmateix, només enfortint aquest procés, assumint-lo com a propi i com l'únic raonablement esperançador en l'horitzó immediat, podrem plantar cara al que ja ens cau al damunt i al que ens caurà demà. La censura que l'incompetent alcalde del PP de Gandia pretén imposar a l'escultura del nostre conciutadà Antoni Miró és l'avís per a navegants més clamorós del que es vol fer amb la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra memòria històrica: tallar-les de soca-rel. La nostra veu és avui un clam de solidaritat amb l'artista alcoià i la manifestació d'una voluntat ferma en defensa de la llibertat d'expressió i del dret a viure en plenitud cultural.
Però entre les negres tempestes que agiten els aires, com diu el famós himne, comencen a aparèixer de mica en mica, tímidament, alguns rajos de claror i d'esperança. Els vents de les enquestes són reiteradament propicis, després de molts anys, a un augment del vot d'esquerres, la qual cosa faria possible un canvi de color a la Generalitat. Però això, que és molt important, no ho és tot, ni de bon tros. Perquè un govern que no s'arrele profundament en el poble, almenys un govern que es propose canvis profunds en la realitat social, un govern que no compte, més enllà dels vots, amb la sintonia, complicitat, idees i coratge del poble, serà un govern dèbil obligat a repetir poc o molt els mateixos vicis que ara es denuncien. És fet i fet, com sabeu, que la política és massa important com per deixar-la en mans exclusives dels polítics. I ací hi ha la clau de volta de l'edifici democràtic: la societat civil valenciana, que ha d'empényer, controlar i protagonitzar tot procés de canvi, és encara massa feble. Les reiterades i meritòries mobilitzacions que hem viscut els darrers anys, reconeguem-ho, no han provocat ni una sola dimissió, ni una sola rectificació, ni un sol gest de desistiment en les polítiques de destrucció sistemàtica que practiquen per a benefici dels de sempre. La dispersió d'objectius, els plantejaments massa parcials dels problemes, la ineficàcia reiterada de les nostres accions reclamen un replantejament urgent i seriós dels mètodes organitzatius i dels projectes col·lectius si no volem caure en la impotència permanent, en un estat irreversible d'atonia. I si no ens creiem, com ja va sent tristament habitual, que la fruita caurà de l'arbre per la simple llei de la gravetat. És l'hora, en canvi, de la gran política, de la gran entesa civil, i això només és possible des de la base, aprofundint en la necessària sintonia entre el poder institucional i els ciutadans, sintonia que avui, a Alcoi, és més palpable que en altres llocs i que encara té un llarg camí per recórrer. Ni que només siga per la força de la nostra civilitat, pel cúmul d'experiència històrica en la lluita, pel sentit de pertinença col·lectiva i, sobretot, perquè la crisi ens ha assotat de manera especialment virulenta amb la destrucció del nostre teixit productiu que amenaça greument el futur de la ciutat, Alcoi ha de desenvolupar molt més el seu model de col·laboració politicocivil i ser capaç d'exportar-lo a la resta del país. Amb l'esforç de tots, és hora que el País Valencià torne a mirar-se en una de les seues ciutats capitals.
Una de les persones que més generosament ha contribuït en els darrers anys a solidificar aquestes bases, a empényer per un autèntic canvi, ha estat l'amic Jordi Tormo. Com ja deveu saber, el nostre regidor torna a les seues obligacions professionals. L'homenatge que avui li devem, però, no és el de l'adéu, sinó el de fins ara en la lluita i el compromís, el de l'agraïment per l'obligada honestedat i l'altruisme, el dels qui tenen la certesa que continuarà amb nosaltres, colze amb colze, treballant per una ciutat més humana, per un país més lliure i culte, per un món millor. Gràcies, Jordi, i fins sempre.

Visca el poble treballador!
Visca el País Valencià!
Visca els Països Catalans!

Alcoi, 1r de maig de 2014
AMICS DE JOAN VALLS